dilluns, 22 de maig de 2017

Oh, Pasqua nostra.

Fem un petit parèntesi en les nostres visites espirituals a la Mare de Déu en les seves diferents advocacions per les que es coneguda a diverses localitats del nostre país per poder llegir un magnífic article sobre la Pasqua, escrit per Mn. Rafael i publicat a Catalunya Cristiana.

Totes les santes Esglésies celebren a tot el món la cinquantena de la Pasqua, és una praxi ecumènica i universal i patrimoni de l’Església encara indivisa. Celebrem el «gran dia» de cinquanta dies, les set setmanes i el múltiple de cinc que indica plenitud. Per tot arreu ressona el triple al·leluia. El primer perquè lloem el Senyor, el segon perquè, si el lloem poc, el lloem encara més i el tercer perquè el lloem amb entusiasme. Tots participen de l’alegria universal: «Per això ple de la gran alegria de la Pasqua tot el món exulta», que canta el Prefaci. És una alegria que el Senyor ens ha donat que ve de saber que el Senyor ens estima, amb l’amor que el Pare li té: «Tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor » (Jn 15:9). Tenir notícia que el Senyor ens estima amb el mateix amor que el Pare li té és quelcom abismal.


En aquests cinquanta dies, tant els neòfits com els fidels, tenen dret a participar de la santa mistagògia. Aquesta paraula que és inusual a les nostres comunitats, hauria de ser comuna i familiar, com ho és la paraula «catequesi» i d’altres. La mistagògia és anar pel camí que porta cap a dins del misteri. La catequesi mistagògica no és per aprendre res, sinó per assaborir molt. Per la predicació, la pregària i la lectio divina és penetrar (més i més) en el que som com a creients. Crist és allò que m’ha passat a mi, el Qui he conegut, el Qui estimo, perquè és també el Qui em coneix i el qui m’estima. Quan conèixer el Crist és «el que m’ha passat» la pregària brolla sola, també el desig d’estimar i d’unir-me a la comunitat Església. I estar content que sigui així i donar-ne amb senzillesa gràcies a Déu.

És un ensenyament des de l’experiència i vivència de cada creient i de cada Església. L'Esperit Sant és el gran mistagog diví, el qui ens fa entrar en el món de Déu. És descobrir la meravella de què hem estat batejats en la mort i en la resurrecció de Crist i que vivim, en la temporalitat de la vida present, la Vida de Déu. És descobrir amb admiració de què hem estat ungits per l’Esperit Sant, que ens dóna el coneixement de les coses de Déu, ens fa apòstols i ens dóna una mirada de tendresa vers la humanitat i una passió pels qui sofreixen. Es descobrir (més i més) què significa participar del banquet eucarístic, ja que qui s’uneix al Senyor esdevé un sol esperit en Ell (1Co 6:17). La mistagògia ve de la predicació al ritme de les lectures dels diumenges de Pasqua, que ens situen no al llindar del Misteri de Crist, sinó en el cor. Les lectures dels diumenges de Pasqua són bresques del mel.

Si volem créixer en nombre hem de créixer en qualitat. És una llei molt cristiana. Si no hi ha qualitat de vida cristiana, l’Església no pot evangelitzar res. Quin amor de Crist hem d’anunciar si nosaltres no n’hem fet carn de la nostra carn i vida de la nostra vida? La qualitat de la vida cristiana ve de la vida de la gràcia, només de la gràcia, del Foc inconsumible que ens és donat per la Pentecosta.