diumenge, 25 de juny de 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge XII del temps ordinari o diumenge dels qui reconeixen Crist davant els homes (Cicle A)

Ara sí que han passat totes les grans festes i tornem a la lectura continuada de l’Evangeli de Mateu, en el capítol 10:26-33. És el final del discurs de la missió, el Senyor prepara als apòstols per a la missió que vindrà després, això és la nostra. Hi ha afirmacions molt serioses i solemnes del Senyor. Primer ens diu que els missioners cristians no han de tenir por. Por de què? i por per què? Per anunciar l’Evangeli de l’amor no hi ha cap por ni n’hi pot haver. Quantes vegades el respecte a les persones ens frena en el testimoni de la fe! Quantes l’ideologia dominant fa que ens avergonyim de la fe? Simplement, de vegades, per una cosa tant fútil com és simplement «El que diran». Els missioners cristians no han de tenir por de dir una veritat: Déu t’estima i Crist és el salvador del món. No estan cridats a salvar el món, sinó a donar testimoni de qui salva el món és Jesús. 

No es poden anticipar mai judicis de res. Al final tot serà revelat i conegut. Allò que semblava bé pot ser mal i allò que semblava mal és bé. Com el de la pel·lícula: Crash el que semblava bo és el dolent i el que semblava dolent és bo. És tant cert allò que ens diu el Senyor «tot serà descobert i posa’t a la llum». Fins i tot per a nosaltres mateixos que sovint tenim por de judicar la veritat de la nostra vida.
  
Tot allò que els deixebles han escoltat del Mestre ho hauran de dir a plena llum, amb la bella expressió: «des dels terrats». Aquesta valentia pot arribar i, de fet hi ha arribat innumerables vegades, fins al martiri. Molts cristians i cristianes a través dels segles han viscut aquesta veritat: em poden prendre la vida temporal, però no em poden prendre la vida de l’esperit, que està cridada a participar de la vida de Déu. Per això cal tenir por del Maligne i de les forces del mal que ens poden fer perdre la vida de Déu ja que ningú pot tenir la certesa de la pròpia salvació. Perdre a l’infern, vol dir llançar com allò inservible (lit: la «gehenna»  és el lloc de les escombraries).


Als ulls del Pare del cel valem més que tot, ells ens estima a tots. Valem no per nosaltres mateixos sinó per la creu de Jesús. La victòria de la creu ens ha fet valuosos als ulls de Déu, únics. Cap mare o mare pot dir a un altre pare o mare "Jo estimo el meu fill, la meva filla, més que tu estimes el teu fill o la teva filla". Cal viure en aquesta gran confiança en el Pare. Només se’ns demana que el reconeguem/confessem davant del món. És la confessió de fe del baptisme i de la nit de Pasqua. 

Us imagineu que el Senyor ens digui a la cara: Jo et vaig estimar sempre i em vas dir que no em coneixies i vas dissimular que jo t’estimava. Jo he cregut en tu i tu no has cregut en mi. Només de pensar-ho fa vergonya. Que farà el Senyor si això és així? Només Ell ho sap, abandonem-nos a la seva misericòrdia i al seu judici. És per amor que hem d’anar a Déu. Ningú hi va per por. «A tothom qui em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel, però a tothom qui em negui davant els homes, també jo el negaré davant el Pare del cel.» Sort que el Senyor sí que ens ha reconegut a tots des de la creu i ho ha fet davant del Pare. Alegrem-nos-en. 

divendres, 23 de juny de 2017

Seguint el Mestre.- Festa del Sagrat Cor de Jesús (Cicle A)

Sóc vostre, oh bon Jesús!

Els fruits de la Pasqua realment han estat esplèndids i generosos i es manifesten en la trilogia de les solemnitats que venen encara després de la Pentecosta. L'Esperit ens ha revelat el Misteri de la Santa i vivificant Trinitat, comunió d’amor i de vida. El Fill ens ha donat el Pa de la Vida. I encara el Fill ens ha obert el cor del Pare, car el cor de Jesús no es pot separar del Pare ni de l’Esperit Sant. I al final de l’Evangeli de Joan hi apareixen els brutals soldats que amb la llança fendien el pit de Jesús i acomplien amb les profecies: Miraran aquell que han traspassat. I no se li havia de trencar cap ós a l’Anyell immaculat de la Nova Pasqua. Amb raó el deixeble estimat ha escrit (així ho acabem d’escoltar): Nosaltres mateixos hem contemplat com el Pare ha enviat el Fill perquè fos el salvador del món (segona lectura).


A l’Evangeli, en el que s’anomena  l'«Himne de l’exultança» el Senyor dóna les gràcies al Pare pels senzills i humils de cor. El Senyor dóna les gràcies per la nostra fe. El Pare ho ha posat tot a les seves mans i nosaltres hem estat posats a seves mans i ens hem mantingut en la fe de l’Església i tots els qui estem aquí diem: Conèixer-vos i estimar-vos ha estat l’alegria més gran de la meva vida. I les paraules de la consagració al Cor de Jesús no ens resulten estranyes, expressen allò que sentim: «Sóc vostre, oh bon Jesús, vós que voleu glorificar la meva ànima per tota l’eternitat».

I el mateix Senyor s’ha manifestat com benèvol i humil de cor. Ell és la pura receptivitat de l’amor del Pare. Ell mateix ens demana a nosaltres, que estem cansats i afeixugats, (també a una Església que està afeixugada i cansada), que acceptem el seu jou, el jou suau i la càrrega lleugera. Un jou i una càrrega que no pot ser sinó la de la seva santa Creu. Allí trobem el repòs desitjat. També allí el Senyor troba el seu repòs. Ell que no tenia lloc on fer reposar el seu cap fins que no el feu reclinar en l’arbre de la creu.

El cor de Jesús –sempre obert, sempre fluent– allà on es planta la creu sempre neix una font. Allí neix l’amor, allí corrre l’amor, un amor que és Déu. 
Quan l’amor ve del Cor de Jesús llavors entenem la bellesa de continguts de la 2ª lectura: 
a. L’amor sempre té la iniciativa (és el primer d'estimar). 
b. L’amor no se cerca a sí mateix ni cerca la recompensa: T’estimo perquè t’estimo. Un amor que no demana res a canvi. 
c. Un amor que es universal i que si alguna preferència té és pels més pobres. 

Tot això és el jou de l’amor entregat, ningú pot estimar d’aquesta manera si no ens introduïm dins de l’amor de Crist. Ell ens dóna aquest amor, en som receptacles i el comuniquem. Si depengués de nosaltres ja ens hauríem cansat faria anys. Però aquest amor és el signe de què estem en Déu. Què boniques les paraules (com voldria que us en recordéssiu: Si ens estimem, Déu està en nosaltres i dintre nostre el seu amor és tant gran que ja no ens falta res! És l’alegria dels sants i l’amor vessat en els cors, desbordant, com una copa que sobreïx.

Certament que Déu és impassible, però per la seva humanitat Déu ara té un cor d’humanitat. I el cor de Jesús és el cor més sensible del món. L’últim que Déu ha manifestat ha estat aquest cor traspassat. Tots els sofriments, totes les llàgrimes, totes les impotències les porta en aquest cor seu –sacratíssim cor del Fill de Déu– fornal ardent d’amor. Déu no pot patir, però es pot compadir i ell sofreix segons la seva naturalesa. El cor de Jesús crea l’amor en nosaltres, el fa néixer, el renova constantment, només cal creure’l en el calze de l’Eucaristia, només cal tornar-se al riu que va vers l’oceà infinit. 

diumenge, 18 de juny de 2017

Cantem l'Amor que ens enamora

Avui és el diumenge del Corpus Christi. La festa gran de l’Eucaristia. No hi ha res més sant aquí a la terra que el Sagrament, realment és el Santíssim Sagrament. El pa i el vi després de la consagració són realment, veritablement i substancialment el Cos i la Sang del Senyor. Ningú pot rebre l’Eucaristia sense adorar-la, és a dir, sense reconèixer en la fe de l’Església la Presència del Senyor. Tot està contingut en l’Eucaristia. Tots els amors. L’amor que el Pare té al Fill. L’amor del Fill al Pare. L’amor que el Senyor ens té a nosaltres i l’amor que ens tenim els uns als altres. I l’amor de tots envers el Senyor. Tots els cinc amors vinculats i units per origen i per finalitat. 


Qui són els creients? Els qui estimem el Senyor Jesús. (Bé o malament, amb fidelitat o infidelitat... però per res de món tenim voluntat de deixar d’estimar el Senyor). Aquest amor esdevé concret en l’amor a l’Eucaristia. Estimar el Crist i estimar l’Eucaristia és la mateixa cosa. No es poden separar mai. I és en aquesta Eucaristia que es comunica com a comunió i presència donada l’Amor que ens enamora a tots.


Celebrem aquesta festa amb goig, amb humilitat. I quan mirem la Custòdia diguem: Sou aquí, Senyor, per mi. Entregat per mi i pel món. Per a mi i per a tots. Adorem la santa Trinitat en l’Eucaristia: El Qui engendra (Genitori) i a l’Engendrat (Genitoque), sigui donada la lloança i la joia (laus et iubilatio), també la benedicció, l’honor i el poder (benedictio, honor, virtus) i també al Qui procedeix de tots dos (procedenti ab utroque), rebi la mateixa lloança (compar sit laudatio

dilluns, 5 de juny de 2017

Veniu, Esperit Sant, Tresor dels pobres


En ocasió de la Pentecosta que hem celebrat us recomanem escoltar la antiquíssima Seqüència litúrgica del dia de Pentecostes. La melodia gregoriana és bellíssima, antiquíssima, sil·làbica, ve de lluny, de les profunditats del cor orant de l’Església.



La dediquem al nou atemptat que ha patit la ciutat de Londres, en el Regne Unit. Com un clam per la pau. Només l’Esperit Sant pot eradicar el Mal del món i donar la Pau, la desitjada Pau. Us desitgem una santa Pentecosta, una Pentecosta que és la de tot l’any, la de sempre, una perenne Pentecosta. Oh Sant Esperit veniu!

Us posem la versió catalana que hem emprat a la nostra parròquia. Una abraçada de tots, els uns pels altres, en la pau immensa del Sant Esperit, Foc que ve del Foc de la Trinitat, Amor que ve de l’Amor de la Trinitat que repartint-se entre tots no disminueix, que abrusa el cor.



Veniu, oh sant Esperit,
des del cel al nostre cor
amb la vostra llum divina,

Pare des pobres, veniu,
veniu, tresor de tot bé,
oh Llum, que el cor il·lumina.

Vós sou el Consolador
dolç hoste del nostre cor
i dolcíssim refrigeri.

En el treball sou descans
en el dolor sou consol
en la calor sou confort.

Oh Benaurada Llum
ompliu el més íntim del cor
dels vostres fidels

Sense el vostre Do
el cor nostre seria buidor
i res seria innocent.

Tot el que no és net, renteu
tot el que és àrid, regueu
i guariu tota malaltia.

Tot el que és rígid, ablaniu
tot el que es fred, escalfeu
i corregiu el qui s’esgarria.

Doneu als fidels
que en vós confien
els set Dons més sants.

El mèrit de la virtut
el camí de la salvació
la joia immortal i plena.

Càritas parroquial informa:

diumenge, 4 de juny de 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge de la Pentecosta

L’Esperit Sant omplí tota la casa on estaven reunits.


El relat de la Pentecosta en els Fets dels Apòstols és realment fonamental i decisiu. La comunitat apostòlica i la dels deixebles, entre ells la presència orant de Maria està reunida en un mateix lloc, en la casa (la santa Sió). Està pregant. Està esperant el do del Senyor Ressuscitat i s’acompleix el número cinquanta dels dies, des del Dia Primer, el de la Resurrecció. Cinquanta és el múltiple de 5 que indica plenitud i totalitat. La resurrecció del Senyor es manifesta com a Do del Senyor, inspirat com alè diví (Ge 2:7) del Ressuscitat sobre els deixebles, tal com hem sentirem a l’Evangeli (Jn 20:19-20). La resurrecció de la humanitat de Jesús és la irrupció de la vida de Déu en el món.

L’Esperit Sant vingué del cel amb tota la simbòlica del vent i del foc. Una veritable teofania. l’Esperit Sant omple el dia cinquanta (Pentecosta), d’improvís, per iniciativa divina. L’Esperit que bufa allà on vol (Jn 3:8) i que «omple tot l’univers» (Sv 1:7) ara omple tota la casa. La «casa tota omplerta» s’esmenta a Jn 12, quan el perfum, vessat sobre els peus de Jesús, omple tota la casa. Tota la casa queda plena de l’Esperit Sant, com també Maria, que per la presència de l’Esperit Sant, esdevé la «Plena de gràcia». L’Església serà sempre des d’aleshores la «Casa plena de l’Esperit Sant». I casa vol dir lloc de sojorn, lloc per habitar. La gràcia de l’Esperit Sant donada a Maria esdevé per la Pentecosta Do per a tots i l’Església (amb Maria, no sense Maria) esdevé la nova Sió, la Ciutat santificada, l’estatge de Déu i el temple de l’Esperit Sant (1Co 3:19 i paral·lels). L’Esperit marxa de la Casa de l’Església (marxa en el sentit de què no hi ha lloc per a ell) quan el Fill no és estimat, quan no hi ha caritat entre els germans, quan la fe veritable no és professada i es cau en heretgia o en cisma.

Llavors la Casa de l’Església creada per contenir la Presència del Vent i del Foc esdevé una cosa estranya, una dissimilitud, apareix com allò que sembla que és, però no és. Una caricatura. En el fons, ja no és l’Església ni res. La casa immediatament es va buidant i la gent ja no vol entrar. Ja no hi ha alegria.

L’Esperit és donat com a Foc. És tan bella la imatge! l’Esperit Diví és Foc únic que sense fraccionar-se es posa com una flama al cap de cadascú. Tots i cadascun reben de manera sencera l’Esperit indivisible, com el mateix Amor. El Foc és el signe escatològic de la presència divina i té molts significats que ara no podem explicar. L’amor preen el cor de cadascú i ells començaren a expressar-se en diversos llenguatges, tal com l’Esperit els concedia de parlar. Quins són aquests llenguatges? Pot ser la glossolàlia, el do de llengües (la lloança que va més enllà de les paraules) i potser també el símbol del idioma nou, el de la fe i el de l’amor. Idioma veritablement universal, comprès i comprensible, per totes les nacions de la terra. Uns habitants de les quals eren presents a Jerusalem, amb aquesta mena de Mapa mundi que el llibre dels Fets descriu amb l’enumeració de tots els pobles, com un arc que dibuixa la geografia coneguda llavors des Mesopotàmia (orient) a Roma (occident) i també Egipte (migdia). Com una mena de traç que parteix de Jerusalem (l’Església mare) i que marcarà les direccions dels missioners cristians en els primers segles. Babel ha estat superada. (El pecat és confusió, la gràcia és harmonia). Tot el que diem no és tant estrany, ja que, fins i tot avui, els cristians de Corea reconeixerien els cristians de París per la mateixa Eucaristia i per la mateixa caritat. Si anéssim a una parròquia de Corea ens sentírem com a casa i si ells vinguessin aquí, també. Una i altres dirien: «Som a casa!». Una casa que des de la primera Pentecosta està plena de l’Esperit Sant.

En el nostre temps hi ha un corrent carismàtic, (el YouTube que us posem és una trobada de carismàtics a Roma) que ho manifesta. Nosaltres no ho veurem , però aquest és el futur de l’Església. Hi ha cristians que encara no han rebut l’efusió de l’Esperit Sant. Tenen l’Esperit i no ho saben. No n’han fet foc que abrusa dins seu i lloança. La renovació carismàtica és el gran regal del Senyor al nostre temps. Realment hi ha l’Esperit de Crist. El papa Francesc és un gran carismàtic, porta l’efusió de l’Esperit Sant i la regala d’arreu on va.

divendres, 2 de juny de 2017

El bisbe Xavier Novell, de Solsona, tractat sense miraments.

El diumenge passat, per una frase escrita pel bisbe Xavier de Solsona, al Full de la Parròquia, en la qual no maltractava a ningú (en absolut, ni de lluny) fou tractat sense miraments en els mitjans de comunicació de Catalunya.

Des del blog ens adherim a la seva persona i preguem pel bisbe Xavier. No està bé que tractin tant malament a un bisbe del nostre país. No hi perd l’Església, hi perd el país que queda ben galdós. El bisbe Xavier és un bon bisbe, cercador de noves formes d’evangelització, ha format part de l’escoltisme català, ha treballat pel país, per la llengua i per les persones.




No està bé que una opinió respectuosa s’interpreti sense context i sigui denunciat com a homòfob de qualsevol manera, com si hagués comès un crim vergonyós. Una campanya així vers el bisbe més jove de Catalunya és desmesurada, nociva i fa mal. L’Església a Catalunya no es mereix ser tractada d’aquesta manera. No és un bisbe que es tractat malament, és tot el que representa.

No podem passar a confondre la llibertat d’expressió amb l’imperi d’una ideologia o d’un pensament totalitari. Els mossens que dia a dia estem a les parròquies no ens poden acusar de no estimar la gent i el nostre poble. Si l’ajuntament de Cervera ha decretat que el bisbe Xavier és una persona non grata, els creients l’acollim amb tota gratitud i preguem per ell. No és el bisbe que queda malament, és el país que queda malament i una notícia així no té perquè encapçalar tots els telenotícies d’un diumenge. Provoca nàusea.

Definitivament, el bisbe Xavier no és cap homòfob. Només ho pot dir un ignorant o un que no juga net. A més, per si tot això ha molestat o entristit algú, el bisbe s'ha disculpat. No teníem cap dubte que així seria, demostrant, una vegada més, la total falta d'intenció d'ofendre o fer mal.

Adjuntem un fragment de la nota que ha publicat:

No he discriminat a ningú ni he lesionat cap dret personal. Són falses les acusacions d’homofòbia que m’han adreçat. Estic absolutament convençut, com diu l’Església, que tota persona és digna de respecte sigui quina sigui la seva raça, nacionalitat, religió i tendència sexual. Faig meu també allò que continua dient el Papa Francesc a AL 250: “Per això, desitgem primer de tot reiterar que tota persona, independentment de la seva tendència sexual, ha de ser respectada en la seva dignitat i acollida amb respecte, procurant evitar «tot signe de discriminació injusta», i particularment qualsevol forma d’agressió i violència”.

dimecres, 31 de maig de 2017

31 de maig.- Visita espiritual a la Mare de Déu de l'Alba a la Parròquia de Crist Rei


És la imatge venerada a la nostra parròquia, construïda per l’escultor Ramon Ferran, reusenc. Ella presideix la nostra comunitat parroquial. Rep l’encens a les celebracions i és sota la seva imatge que celebrem l’Eucaristia. Ella, la filla de Sió, la Mare, plena de goig pels fills. És invocada i cantada amb el títol de «Mare de Déu de l’Alba». A totes les celebracions, de manera habitual, cantem al final: «Sota la vostra protecció» (menys el Temps de Pasqua, que cantem el Regina Caeli). Existencialment la vinculo sempre als cristians perseguits ja que quan prego demano la seva intercessió pels creients perseguits, el darrer esdeveniment tant dolorós, els cristians a prop d'Aldua (sud d’Egipte) quasi la totalitat dels qui anaven a l’autobus foren assassinats. Abans se’ls va demanar que abjuressin de la fe cristiana, però cap d’ells ho va fer. Són màrtirs, doncs.

És amb aquesta visita espiritual que acabem aquesta sèrie quasi completa del més de maig, dedicada a la Mare de Déu. invocada a prop del mar del litoral de l’arxidiòcesi. Maria forma part de la vida eclesial i ara, com sempre, tots els signes que hi ha (tant esperançadors) de renovació de l’Església estan sota el signe de la Mare de Déu. Ella representa com la mediació eclesial, com una atmosfera de la presència de Crist que atreu sobre sí els compromisos eclesials: d’adoració del Crist Eucaristia, d’amor als pobres, d’obediència a la Paraula. Ella, Maria, és la que va al davant i ens acompanya en el pelegrinatge de la fe. Fixeu-vos les grans acciona pastorals del Papa, fins i tot les seves visites apostòliques, totes sense excepció estan sota el signe de Maria. Realment ella és l’alba d’un nou dia, alba precursora, d’una Església, vestida de blanc, innocent, amorosa, servidora, atenta i humil.


En el cor immaculat de Maria (el centre més íntim de la seva vida) Maria només tenia a Crist, el seu Fill. Així també hauria de ser en el cor de l’Església. Maria mai és el centre, però està darrera i al costat, quan Ell hi és tot va bé. Quan no hi és quelcom de la vida cristiana falta. Ella es la punta de tendresa que cal per a ser evangelitzadors, per a ser orants. Quan el catolicisme ha defugit Maria sempre ha caigut en la ideologia. O en formes gnòstiques, que dins de l’Església, són més demolidores que les atees. És un cristianisme sense gràcia. Seria llarg d’explicar però considereu-ho: si en el calvari no hi hagués estat Maria, hagués faltat alguna cosa. Calia la presència humil de la Mare, postergada al darrer lloc, enmig dels pecadors que crucificaven el Fill. Ella representava allí l’amor eclesial. Des d’aleshores sempre hi és present, com serà humilment present a Pentecostès que estem a punt de celebrar. Gracies, oh benaurada Verge Maria, per acompanyar el camí de la fe:

Transcric el «Veritablement sou digne» dels orientals:

Veritablement és digne que us beneïm,
oh benaurada Mare de Déu,
vós més que venerable els querubins,
incomparablement més gloriosa que els seradins:
veritablement sou la Mare Déu
i nosaltres us magnifiquem
al·leluia, al·leluia, al·leluia.

diumenge, 28 de maig de 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge de l'Ascensió del Senyor (Cicle A)


El final de l’evangeli de Mateu –com tot aquest evangeli és grandiós-. El text relata la darrera aparició de Jesús Ressuscitat als deixebles. L’Ascensió del Senyor –a la dreta del Pare– no és una inauguració d’una absència, sinó d’una presència nova. Ja no el veurien mai més amb els ulls de la carn, però el portaran sempre en el cor per la donació de l’Esperit de la Pentecosta. En primer lloc es una manifestació de la Trinitat: el Pare pren el Fill en l’Esperit Sant. El pren, se l’endu (analámbano). Així es anomenada la festa en ritus bizantí: Análêpsis. El qui ha davallat és ara el qui puja: la katábasis esdevé anàbasis. Tot queda invertit. Amb un gir complet teològic, com redreçat vers Déu. Tot el que havia estat posat de cap per avall ara ha estat posat de cap per amunt. Amb un moviment que ho inclou tot. L’Ascensió celebra l’article de la professió de fe: Et ascendit in coelum, sedet ad dexteram Patris.

La fe cristiana arriba al punt més alt i increïble: un de la nostra humanitat, (la humanitat que el Verb va assumir) està en Déu, una humanitat glorificada. Per tant, l’ascensió de Jesús és preludi i possibilitat de la resurrecció de la nostra carn (de la nostra humanitat). És en el seu Cos gloriós que ressuscitarem en la vida benaurada. Realment magnífic. La humanitat (qualsevol home i dona) porta la imatge de Déu per creació. Aquesta imatge no podia ser destruïda ni es podia perdre. Jesús pel seu misteri pasqual ha recuperat per tots nosaltres «la imatge i la semblança de Déu». l’Esperit Sant que amaga i vela cap a dins de la Trinitat la humanitat glorificada del Senyor és representat en el núvol de la glòria, el mateix núvol que el revelarà al final de la història. Sant Joan Damascè, citat al CEC n. 663, explica: "Per dreta del Pare entenem la glòria i l’honor de la divinitat, allí on aquell que existeix com a Fill de Déu abans de tots els segles, Déu consubstancial al Pare, s'asseu corporalment després d'haver-se encarnat i d'haver estat glorificada la seva carn"


Els onze deixebles a la muntanya de la Galilea, no vol dir la Galilea del nord, sinó al capdamunt de la muntanya de les Oliveres, ben a prop de la ciutat (això és un equívoc que s’ha arrossegat molt de temps). Ells en veure Jesús es van postrenar. La prosternació és adoració només deguda a Déu. Els imagineu? Tots onze postrats, a terra, sense gosar mirar, I dins de manera recurrent el pensament. «És Jesús, és el Senyor, és el Mestre». En tot l’evangeli els deixebles s’acosten a Jesús, ara finalment és al revés: El Mestre s’acosta a ells. El text del leccionari diu: «alguns, però, dubtaren», és clarament una mala traducció, quasi còmica: Com podien dubtar? La traducció és: «Tot i que alguns havien dubtat». I, oh sorpresa, ara ve el gran manament precedit per la forma reial «Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra». I en nom d’aquesta autoritat grandiosa, els envia en missió. Una missió grandiosa també, que no coneixerà límits ni en el temps ni es l’espai.

«Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el Nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant» i «ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat». La traducció no és acurada, significa: «Aneu, sortiu de Jerusalem» Aneu a tots els pobles perquè ells hauran de formar un poble de pobles, un poble de molts i de moltes nacions. I feu a aquests a qui anireu a trobar «Deixebles meus».

El nou poble serà un poble de deixebles, el nou Poble de Déu. El signe de pertinença serà la triple immersió en un únic Nom, de tres Persones, el Nom (Unitat) format per les tres Persones (Trinitat). Vet aquí que tot el Nou Testament arriba a la plenitud amb la revelació de l’únic Nom, de l’essència única i de la distinció de Persones. Tot el Nou Testament troba en aquest final de Mateu la síntesi i no es pot dir que aquest final sigui posterior o teologitzat ulteriorment, pertany al primaríssim nucli de la tradició apostòlica i esdevé la professió de fe en la Trinitat, que s’imposa davant de l’arrianisme que vindria d’ahir i dels noves formes arianes actuals que neguen la divinitat del Fill.

Ells hauran de prendre aquest decisió d’enormes consequêncies. Ara i aquí començava el camí de l’Església. En aquest camí vivim, ens hi hem posat, volem que les nostres transcorrin. és un camí pel qual han passat molts abans que nosaltres i també, molts, després de nosaltres passaran. Però per uns i pels altres, i també per nosaltres, preval la única promesa: Jo seré cada dia amb vosaltres fins a la fi del món. Que bonic Déu! l’Evangeli de Mateu s’obria amb la profecia i revelació de l’Infant que portava el nom de l’Emmanuel. També aquest Evangeli s’acaba, a manera de solemníssima i impressionant inclusió, amb el Jo seré amb vosaltres. I cada dia, sempre. Crist ja és Emmanuel en el seu Nadal i ho és també en la glòria de la seva Ascensió. No puc deixar el comentari sense transcriure el bell prefaci de l’Ascensió El Senyor de l’univers, no ha pujat per apartar-se de a nostra petitesa. Sinó perquè nosaltres els seus membres, tinguéssim confiança de seguir on ens ha precedit el nostre cap i pastor

divendres, 26 de maig de 2017

Tots érem a la Plaça de Santa Anna, a Manchester, pregant, plorant...


La famosa cantant Ariana Grande va escriure aquestes bellíssimes i sentides paraules al seu twitter: «From the bottom of my heart, I am so sorry. I don't have words». (Des del fons del meu cor, ho sento moltíssim. No tinc paraules)

Té raó i més que raó. Que podem fer? Sinó pregar. Per les famílies: Com podran continuar vivint sense les seves filles? Penso en la nena de vuit anys Saffie Rose Rousso. Quina compassió més gran que fa tot. Que siguin maleïts els qui es proposen fer mal. Que no se’n vegin goig dels fills, ells que no deixen viure els fills dels altres. Fa impressió escriure el nombre de morts: 22 i de ferits: 57.



Ara escrivim per Manchester, noblíssima ciutat d’Anglaterra i demà per a qui? Una nena de vuit anys.... per favor! Déu meu, això no!. Des del Blog ens unim al dolor del Regne Unit i de tot el món. I que s’acabi aquest terrorisme o que l’acabin ja. Tots érem a la plaça de santa Anna a Manchester Citty. Tots érem allí, pregant, plorant. Fins i tot la reina Isabel, tant anciana, acompleix amb el seu deure humanitari, visitant noies accidentades en Royal Manchester Childrens. Compareu-la amb el beneit del Trump fent negocis d’armes amb els d’Aràbia Saudita (no és ni una democràcia). Sort que el Papa no li va fer gaire bon paper quan el va rebre.



Governants com la reina Isabel formen part evidentment d’una altra generació, són d’aquells que encara estan amb el seu poble en els moments que cal, com l’emperador del Japó, llavors del terratrèmol. La reina deia contínuament: «És una cosa terrible el que ha passat i molt malvada». I per consolar a les noies els deia que li agradava molt la cantant, que segurament no havia escoltat mai ni li agrada gens. També hem de saber que els dos equips de la ciutat Manchester City i United han fet un gran donatiu a les víctimes de l’atemptat. Entre els assistent al concert també hi havia la dona del Guardiola i les seves filles. Tots estan bé.

Els dos clubs de la ciutat: Manchester United i Manchester City manifesten plegats el seu condol
formant una preciosa frase amb els seus noms (City i United) podent-se llegir com a:
UNA CIUTAT UNIDA.

En honor a les víctimes escoltem el Te Deum de Charpentier.

dimecres, 24 de maig de 2017

Nota informativa

Per causes totalment alienes a la nostra voluntat hem hagut de suspendre la bonica sèrie sobre imatges de la Mare de Déu. Esperem que els capítols que han sortit us hagin agradat i a veure si algun dia la podrem reprendre. Moltíssimes gràcies.

dilluns, 22 de maig de 2017

Oh, Pasqua nostra.

Fem un petit parèntesi en les nostres visites espirituals a la Mare de Déu en les seves diferents advocacions per les que es coneguda a diverses localitats del nostre país per poder llegir un magnífic article sobre la Pasqua, escrit per Mn. Rafael i publicat a Catalunya Cristiana.

Totes les santes Esglésies celebren a tot el món la cinquantena de la Pasqua, és una praxi ecumènica i universal i patrimoni de l’Església encara indivisa. Celebrem el «gran dia» de cinquanta dies, les set setmanes i el múltiple de cinc que indica plenitud. Per tot arreu ressona el triple al·leluia. El primer perquè lloem el Senyor, el segon perquè, si el lloem poc, el lloem encara més i el tercer perquè el lloem amb entusiasme. Tots participen de l’alegria universal: «Per això ple de la gran alegria de la Pasqua tot el món exulta», que canta el Prefaci. És una alegria que el Senyor ens ha donat que ve de saber que el Senyor ens estima, amb l’amor que el Pare li té: «Tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor » (Jn 15:9). Tenir notícia que el Senyor ens estima amb el mateix amor que el Pare li té és quelcom abismal.


En aquests cinquanta dies, tant els neòfits com els fidels, tenen dret a participar de la santa mistagògia. Aquesta paraula que és inusual a les nostres comunitats, hauria de ser comuna i familiar, com ho és la paraula «catequesi» i d’altres. La mistagògia és anar pel camí que porta cap a dins del misteri. La catequesi mistagògica no és per aprendre res, sinó per assaborir molt. Per la predicació, la pregària i la lectio divina és penetrar (més i més) en el que som com a creients. Crist és allò que m’ha passat a mi, el Qui he conegut, el Qui estimo, perquè és també el Qui em coneix i el qui m’estima. Quan conèixer el Crist és «el que m’ha passat» la pregària brolla sola, també el desig d’estimar i d’unir-me a la comunitat Església. I estar content que sigui així i donar-ne amb senzillesa gràcies a Déu.

És un ensenyament des de l’experiència i vivència de cada creient i de cada Església. L'Esperit Sant és el gran mistagog diví, el qui ens fa entrar en el món de Déu. És descobrir la meravella de què hem estat batejats en la mort i en la resurrecció de Crist i que vivim, en la temporalitat de la vida present, la Vida de Déu. És descobrir amb admiració de què hem estat ungits per l’Esperit Sant, que ens dóna el coneixement de les coses de Déu, ens fa apòstols i ens dóna una mirada de tendresa vers la humanitat i una passió pels qui sofreixen. Es descobrir (més i més) què significa participar del banquet eucarístic, ja que qui s’uneix al Senyor esdevé un sol esperit en Ell (1Co 6:17). La mistagògia ve de la predicació al ritme de les lectures dels diumenges de Pasqua, que ens situen no al llindar del Misteri de Crist, sinó en el cor. Les lectures dels diumenges de Pasqua són bresques del mel.

Si volem créixer en nombre hem de créixer en qualitat. És una llei molt cristiana. Si no hi ha qualitat de vida cristiana, l’Església no pot evangelitzar res. Quin amor de Crist hem d’anunciar si nosaltres no n’hem fet carn de la nostra carn i vida de la nostra vida? La qualitat de la vida cristiana ve de la vida de la gràcia, només de la gràcia, del Foc inconsumible que ens és donat per la Pentecosta.

diumenge, 21 de maig de 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge VI de Pasqua o de la promesa de l'Esperit Sant (Cicle A)


Aquest Diumenge VI de Pasqua és en tots tres cicles el: «Diumenge de la Promesa de l’Esperit Sant», el qual anomena: «Advocat, Defensor». Fins a cinc vegades en el discurs de comiat el Senyor fa la promesa de l’Esperit Sant: I)14:16-17; II) 14:26; III) 15:26-27; IV) 16:17-18 i V) 16:13-15. La perícopa evangèlica es continuació directa del fragment del diumenge passat. No hem d’oblidar el context solemne, dramàtic, confidencial d’aquests moments. El Senyor els havia rentat els peus, (havia instituït l’Eucaristia), havien escoltat la predicció de la traïció de Judes i de la negació, havien sentit que ell era el «camí, la veritat i la vida», i també que ell era la icona perfectíssima del Pare: «Qui m’ha vist a mi ha vist al Pare». Ara els comunica una altra nova: rebran l’Esperit Sant com a darrer do seu, com el regal darrer, últim i també el més gran de Jesús. El rebran com una realitat divina (perquè tot el que és seu, és del Pare) i «en Déu tot és Déu», menys la paternitat, la filiació i l’espiració, que són pròpies de les divines persones de la Trinitat, consubstancials per essència i naturalesa a la Trinitat Santa.

El fragment és circular, obert i tancat amb el mateix tema. Tot és una qüestió d’amor: «Si m’estimeu». Ell pregarà al Pare (ho farà des de la creu) i el Pare ens donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre. Defensor (paráklêtos), advocat defensor. El qui ens defensa sempre davant del Pare, com un dir: «Aquests són meus». Com un advocat que defensa els qui han experimentat el pecat del món i obté l’absolució. La sorpresa dels deixebles devia ser enorme!


El món, que significa el món que es tanca a la llum de Déu, la no fe, dominat pels poders del Mal, no el pot rebre, però ells sí, perquè ells han estimat el Fill. (Estimar i creure, aquí és el mateix). El món no és capaç de conèixer-lo ni de veure’l i davant la manifestació de l’amor, pur i gratuït, el món escamparà la sospita, el dubte, perquè no pot creure que la llum i l’amor siguin purs. Perquè la nit no pot suportar la llum, li molesta. L’ Església amb la seva pobra fe, humil i senzilla, serà sempre la casa de l’Esperit Sant i la morada de l’amor de Déu. Allí farà estada: «Perquè habita a casa vostra i estarà dins de vosaltres». Així ell tornarà a nosaltres i no ens deixarà orfes.

Jesús ja no el tindran mai més al davant, no veuran més els seus ulls ni sentiran mai més les seves mans a les seves espatlles però estarà dins d’ells, en el seu cor. Com una Presència inconsumible. I l’Esperit Sant els farà participar de la Vida de Crist: «Jo visc i vosaltres viureu». Aquest «d’aquí a poc temps» és el temps que hi ha entre Pasqua i Pentecosta. Aquell dia passarà quelcom meravellós: «Aquell dia, coneixereu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres». La seva absència (apousía) serà omplerta de la Presència inefable de l’Esperit Sant que, dins nostre, donarà testimoni de què el Crist ha ressuscitat i està amb el Pare. Una presència recíproca, vosaltres estareu en mi i jo en el Pare, i el Pare estarà en el Fill i els deixebles. I aquest «estar» és el mateix Esperit Sant, que és un romandre sempre, un quedar-se per sempre.

Som hostes de la Trinitat Divina. Aquest és el destí de la humanitat redimida, en aquest món i en l’altre. Els deixebles formen en Ell una realitat única, que per Ell (Jesús) està dins del Pare. I s’estableix la llei de menor a major: el qui m’estima el meu Pare l’estimarà B) I jo també l’estimaré i C) I em manifestaré a ell. Es manifestarà en el secret de la pregària i en el darrer dia, quan la presència invisible esdevindrà presència visible en el Regne. Mireu quina cosa més maca: estem en aquest món, però ja estem en Déu. El cel serà l’eclosió d’aquesta veritat. En el camí l’Esperit defensarà com un advocat excel·lent, el millor. No és d’ofici, és d’amor. El tema és encara és més profund, ja que no tant sols defensa, sinó que consola. En el Salm hem cantat: «Ell és la nostra alegria».

dissabte, 20 de maig de 2017

20 de maig.- Visita espiritual a la Mare de Déu dormida de la Prioral de Sant Pere de Reus




És una de les imatges, al meu entendre més precioses de la imatgeria religiosa de Reus. La policromia és bellíssima. Cal mirar-la detalladament. Hi ha tots els colors. com una cascada. Fa pensar en el fons marí il·luminat pel sol. Res és comparable amb el rostre de Maria, és la serenitat pura. Realment és una dormició. Un tancar els ulls en un instant imperceptible per obrir-los a la llum de la resurrecció. El rostre insinua un somriure dolcíssim, que només els creients endevinen el seu secret.

Les mans (oh mans que van sostenir el Verb de Déu) són delicades, però també de dona forta, avesada al treball. Realment és la Immaculada Concepció de Maria que no podia conèixer la corrupció del sepulcre, ella que ha estat assumpta –acomplerta la seva vida terrenal– en cos i ànima al cel. La imatge –no he mirat la documentació– deu ser del final del XVI (de les poques peces salvades de la Prioral abans de l’horror del 36).

Aquestes imatges el dia de l’Assumpció eren posades a l’altar major, amb el ciri pasqual i rebien l’ofrena de les flors i de l’encens. Aquesta festa en llatí i en grec es diu: «Dormitio/χοίμŋσις».

Quan contemples aquesta imatge et venen les homilies de sant Joan Damascè o de sant Germà de Constantinoble al pensament, ells, els cantors de la Mare de Déu.

És una festa ecumènica, celebrada universalment per les Santes Esglésies. Als pobles de Catalunya hi havia el costum de posar alfàbrega al voltant de la imatge de la Dormició de Maria, ella que és com un hort amarat d’aigua, de nit d’estiu. La plena de gràcia.

Escoltem Agne parhene. Per dir-ho així és la Salve Regina de l’orient. Deixeu-vos prendre per aquesta música. Es una música bressolada amb un amor a Maria.



divendres, 19 de maig de 2017

19 de maig.- Visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat de Reus, venerada a la parròquia de sant Joan de la ciutat.


Reus és una ciutat molt mariana. A sant Joan, una bella església neogòtica de començament de segle, hi ha una devoció molt arrelada a la Mare de Déu de Montserrat. Existeix la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat, que nasqué, com tantes altres d’arreu del Principat, en temps de la renaixença del nostre país. El seu origen està vinculat al beat Mn. Jocund Bonet, prevere i màrtir, que fou rector de la parròquia fins al 1936. El dia de la Mare de Déu es fa una ofrena floral a l’altar on es venera la imatge de la Rosa d’abril. S’hi celebra l’Eucaristia amb el cant de la Salve i del Virolai. També el cant de les Majorales. El Mossèn sempre prepara amb amor aquesta festa i n’està content. La pintura que hi ha de rerefons de la imatge és de l’any 1920 i feta per l’artista reusenca Magda Folch. La capella fou inaugurada al culte l’any 1930 i –a despit de la destrossa del temple del 36– conserva elements contemporanis.

Amb el temple recentment restaurat la capella de la Mare de Déu de Montserrat és lluminosa, amb la bella llum que entra pels vitralls policromats, amb matisos tant variats al llarg del dia. La llum que entra a l’hora tèrcia, a les 10, en què habitualment se celebra la santa Missa, és preciosa i fa honor a l’Hora daurada, que deien els antics liturgistes, per referir-se a l’hora en què els apòstols van rebre l’Esperit Sant. El vitrall de la capella, amb una representació de Sant Jordi i l'escut de Catalunya, fou dissenyat pel pintor Darius Vilàs i va ser premiat com el millor vitrall català construït entre 1930 i 1936.

El sòcol on reposa la santa Imatge és de pedra, de roca tallada i portada des de la santa muntanya. Maria és l’alba naixent i la ciutat de Déu que somnià David. Alba naixent que anuncia la llum que és Crist i el veritable temple que contingué el qui el cel i la terra no poden contenir, segons una de les més antigues antífones dedicades a Maria.

Aquell qui la terra, el mar i els cels, veneren, adoren i aclamen,
aquell que regeix el món, Maria el porta en el seu sí.

Des de fa molts anys fidels de Reus peregrinen a Montserrat per la primavera, hi porten el seu amor i la seva alegria i retornen amb la sentor de la muntanya de penyals, coberts de romaní

dijous, 18 de maig de 2017

18 de maig.- Visita espiritual a Santa Maria de Puigcerver de l'Alforja

Estrella del Mar



L’Ermita de la Mare de Déu de Puigcerver està situada en un emplaçament privilegiat, a la part alta de la serra del mateix nom, a 787 metres d’altitud i just en la partició entre el terme municipal d’Alforja i el de Riudecols. La posició dominant sobre les terres de l’entorn permet tenir una vista molt àmplia sobre la plana del Camp, part de la Costa Daurada i la part occidental del Priorat. Des de temps ancestrals una llegenda transmesa a través dels anys ens parla de l’aparició, a la soca d’una servera, d’una imatge de la Verge Maria, trobada per tres joves enviats a descobrir el misteri d’un estrany resplendor provinent d’aquesta zona. Es una imatge sedent, seriosa, amb el Fill estimat. Dóna pau i convida a la pregària. A Puigcerver s’hi veu el gran mar i l’ermita es domina d’arreu.

A Alforja els fidels l’estimen i he conegut homes sants, laics, que la van venerar el Jesús Crivillé i el Josep Fuster. La imatge és nova i l’antiga que tenia mil anys la van cremar a la guerra. Encara que això és enigmàtic i alguns creuen que encara està amagada. Tanmateix Mn. Franquet, després rector de Cornudella, que llavors estava amagat en un mas prop d’allí, escriu en una carta que ell va besar la figura cremada, encara calenta i esdevinguda cendra. Déu meu... quines coses! Maria de Puigcerver és una llum que senyala el cel, senyala Déu.

Sou la llum feta promesa,
pels fidels la flama encesa,
de nostres penes dolç recer.
En el camí de l’esperança
sou tendra flor de benaurança
Regina de Puigcerver.
Des de l’alta serralada
sou blanca perla gemada
com suau brisa de serè.
Sota els estels sou princesa
brillant amb llum de puresa
mare nostra de Puigcerver.
Sobre el vostre santuari
voleien com de necessari
l’oreneta i l’esparver
mentre el bruc i el romaní
engalanen el camí
que ens atansa a Puigcerver.



dimecres, 17 de maig de 2017

17 de maig.- Visita espiritual a Santa Maria de Paret Delgada, a la Selva del Camp.

Estrella del Mar


A la carta de poblament de la Selva de 1165 s'esmenta ja "ad parietes graciles", però les primeres notícies documentades que fan referència a les seves edificacions són del segle XIV. El 1313, l'arquebisbe Rocabertí donà llicència a la vídua de Ramon Agell, de la Selva, perquè edifiqués la casa habitació dels qui tenen cura del santuari. El Nom de Paret Delgada, no és un castellanisme, sinó una forma de català antic, procedent del llatí: Parietes delicatas. Maria és la casa d’or, Domus aurea, que contingué el Verb de Déu, com un temple. La imatge és una Pietat. En la capella hi ha restes medievals i l’artesanat i les pintures murals són precioses.

Del 1504 en endavant les obres es refereixen adès a la capella, adès a les edificacions annexes. L'any 1518 es construí el cor.

El 1523 es bastí la sagristia nova, que és l'actual, ja que la primitiva només comprenia l'espai que avui és el passadís. L'any 1526 es reparà el campanar. En 1600, Pere Blai va fer la traça de la nova capella per a la Verge de la Pietat. Entre els anys 1739-46 s'hi va fer una ampliació, amb una capella i un cambril, i posteriorment, entre els anys 1765 i 1936, van haver-hi incendis i destruccions.”

Entre el 1961 i el 1964, amb motiu dels aplecs que s'hi feien, es convocà un important concurs literari d'incidència nacional; prohibits per la censura, es reprengueren el 1976. Si no hi heu anat mai, aneu-hi. Està enmig de camps d’avellaners, a la carretera del Rourell. Els selvatans l’estimen molt. D’allí no es veu el mar, però a la tarda puja el llebeig o el llevant, que és un vent que ve de la mar.

dimarts, 16 de maig de 2017

16 de maig.- Visita espiritual a la Mare de Déu de Misericòrdia de Reus


Verge de Misericòrdia a principis del segle XX

Era l’any 1592, una joveneta de Reus, de nom, Isabel Besora, que pasturava el ramat el 25 de setembre, a les afores de la muralla de Reus, prop del camí del mar, cap a Cambrils, digué que havia vist la Mare de Déu i que la Mare estenia el seu mantell de misericòrdia sobre la ciutat, flagel·lada per la pesta. Aquest camí es deia: «Camí de la Creu dels Corbs».

Un antic gravat de la Mare de Déu. Es preciós en els detalls.

La narració, tal com la coneixem avui, es configura a finals del segle XVIII, és a dir, dos segles després de l’Aparició, de ben segur després d’un treball de recerca arxivístic que mira d'aportar més dades sobre el personatge. Algú va descobrir que el 29 de desembre de 1594 va morir una pastora –d’ofici o bé la dona d’un pastor– de nom Besora. El pas següent fou vincular aquest nom a una Isabel Besora, nascuda el 17 de novembre de 1576, filla de Joan i de Catarina. Com que el pare d'ofici era paraire –és a dir, un teixidor de llana– no hi havia cap inconvenient per pensar que la filla podia ser una pastora, malgrat que el 1592 ja no era ben bé una nena, com diu la llegenda, ja que tenia setze anys. I tampoc hi ha res que ens permeti suposar que aquesta Besora és la mateixa que van enterrar dos anys després de l'Aparició. El document més creïble és el que escriu el P. Narcís Camós, l’any 1652. La farineta podia ser encara viva o havia conegut persones que l’haguessin conegut. Amb goig ho transcric:

Enriquece el término de la villa de San Pedro de Reus, una capilla dedicada a la Reina de los Ángeles, María, con título de Misericordia, el cual se conforma tanto con sus hechos. Estos socorros de Misericordia experimentaron los moradores de esta villa cerca los años del señor 1592, en los cuales, teniéndoles muy apretados una grave pestilencia, apareció esta gran Señora a una niña que apacentaba ganado en dicho lugar y le dijo que hablase con los jurados de la villa y dijese que rodearan sus muros con una vela y después la dejasen arder cuanto duraría puesta delante del Santísimo, porque se les aliviaría aquel mal.

Quedó la niña con esto tan admirada que dudó el ser creída de ellos, pero la Virgen le dio un señal con que, viéndola, quedaron satisfechos, que fue ponerle la mano en el carrillo y dejarla con eso, con que no tardaron en la ejecución del mandamiento, experimentando muy presto el deseado alivio, con el cual se mostraron agradecidos, edificándole una capilla en el lugar dónde había aparecido a la niña, con título de Nuestra Señora de Misericordia, a la cual tienen mucha devoción.

És cert que l’any 1594 es construeix la primera capella, les obres duren fins el 1602. El santuari queda petit i el 1652 es construeix l’actual santuari, que patí dues calamitats, el saqueig de la guerra del francès i, la gran destrossa, amb flames, al juliol del 1936 on desaparegué la imatge de Maria antiga. Aquesta havia estat coronada canònicament l’any 1904.

Després de la dissortada guerra se celebrà la primera Missa el dia 1 de juny de l’any 1941, segurament el Diumenge de la Santa Trinitat, el dia de la festa votiva del lloc; actualment la festa gran se celebra el 25 de setembre amb Missa i Ofici propi. La transmissió de l’experiència religiosa de Isabel Basora és seriosa ja que concorda amb les dades que tenim sobre la pesta a inicis del segle XVI i, segon, per raó del lloc. No hi havia cap motiu d’edificar un santuari en aquest lloc en el qual no hi havia cap mena de tradició religiosa anterior. Era simplement l’anomenat: «Horta del Cotxí». La historicitat dels esdeveniments mereixeria ser més ben estudiada. Estranyament els annals de la ciutat d’aquest any van desaparèixer dels arxiu, probablement per obra del liberals del segle XIX. Hi ha estudis interessants sobre les epidèmies a Catalunya i, certament, l’any 1592, la pesta flagel·lava la ciutat.


dilluns, 15 de maig de 2017

15 de maig.- Visita espiritual a la Mare de Déu del Carme


La Mare de Déu és una de les figures exemplars i inspiradores dels carmelites des dels inicis de l’Orde, especialment per la dedicació a Maria de la primera capella del Mont Carmel. Des de la muntanya del Carmel hi ha una visió esplèndida del mar Mediterrani. Els carmelites antics es retiraven als vespres per la pregària en racons de la muntanya i la primera estrella que veien era «l’estel del capvespre» i, de seguida, la van anomenar Stella maris, referint-ho a Maria. Maria és la primera llum en la nit, que anuncia el Crist, plenitud de la llum.

Arreu del món, els carmelites són coneguts amb el nom de “Germans de la Benaurada Verge Maria del Mont Carmel”: des dels orígens, aquells ermitans tenien consciència d’estar consagrats de manera especial a la Mare de Déu.

L’anomenaven “Mare i Bellesa del Carmel”, l’honoraven i solemnitzaven les seves festes amb esplendor, i establiren la commemoració solemne del 16 de juliol en acció de gràcies per tots els beneficis rebuts d’Ella, imatge perfecta del seu ideal cristià i contemplatiu.

Les arrels marianes del Carmel han impregnat la història i l’espiritualitat de l’Orde; han propiciat que els frares i les monges tinguin una relació afectiva, cordial, tendra i íntima amb Maria.

Foto autentica de santa Teresina
Ella també va cantar la Salve Regina i amb ella tants sants i santes que ens han precedit en el camí de la fe. Tots han estimat a la Mare de Déu.

Quan cantem la Salve hem de pensar en la munió immensa dels cristians que l’han cantat. Entre ells molts sants. Jo, quan canto la Salve, em recordo de la petita Teresina, la santa de Lisieux, cantant-la cada vespre en el seu fred convent. Era el darrer que ressonava en el seu cor abans de traspassar el fred claustre i arribar a la cel·la, ja malalta i oferint els seus sofriments pels sacerdots i per l’Església. Germana meva del cor.

diumenge, 14 de maig de 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge V de Pasqua o del «Qui m’ha vist a mi ha vist al Pare» (Cicle A)


El fragment evangèlic forma part del que s’anomena el discurs de comiat del Senyor a llevant taula del Sant Sopar. Forma part de la comunicació íntima i confidencial de Jesús als apòstols, als quals abans havia rentat els peus, els havia donat el manament de celebrar l’Eucaristia i el manament de l’amor com a distintiu únic i decisiu per la comunitat: «En això coneixeran que sou els meus deixebles, si us estimeu els uns als altres».


Fa una impressió molt gran endinsar-te en el diàleg de Jesús amb els apòstols en el fragment que es proclama. Gairebé és com una indiscreció, només permesa a la família dels amics de Jesús. El text és profundíssim teològicament i ple d’ensenyaments per a la vida cristiana. Per dir-ho així, és un punt culminant (punctum saliens) del IV Evangeli. Realment és un evangeli culminant, el seu punt més alt. 

El fragment comença amb aquestes paraules:

«Que els vostres cors s’asserenin.
Confieu en Déu, confieu en mi.
A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots:
si no n’hi hagués,
¿Us podria dir que vaig a preparar-vos estada?
I quan hi hauré anat a preparar-vos-la
tornaré i us prendré a casa meva.
Perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic.
I ja sabeu quin camí hi porta allà on jo vaig.»

Jesús, tot acomiadant-se, (penseu que és el darrer dia de la seva vida i ja no el veurien mai més abans de la resurrecció) els demana que tinguin serenitat i confiïn en Ell i en el Pare (recordeu-vos que també abans els havia fet el do de la pau com a herència: «La meva pau us deixo, la meva pau us dono». Si el Senyor ens ha donat la pau és nostra per sempre i ningú ni res no ens la pot prendre. Els apòstols han de tenir confiança perquè a la casa «del meu Pare» hi ha lloc per a tots. Tots és tots. I, per tant, l’expressió vol dir “per cadascú”.

La missió de Jesús serà preparar aquesta estada. Una estada, diguem-ho ja per sempre, que és en la beatíssima Trinitat. La Trinitat Santa serà l’Hoste Diví dels homes redimits, santificats i divinitzats. En una mútua reciprocitat. Així com en el sí de la Trinitat Santa cadascuna de les Persones divines conté l’altra, sense disminució ni augment, així la mateixa Trinitat contindrà de manera recíproca els deixebles i els deixebles contindran la Trinitat de manera recíproca i infinita. I això és la Vida eterna, vista des de la primera perspectiva, encara que no única.


El Senyor tornarà amb la missió de l’Esperit Sant per prendre’ns a casa seva i per poder viure allà on Ell és. L’expressió «perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic» no significa una localització sinó una manera de ser i, per tant, «allà on jo estic» seria millor traduir-ho per “allà on jo sóc”. Ja que el Senyor és amb el Pare i l’Esperit Sant com a Verb etern que és. On és ara el Crist? En l’Amor substancial de la Trinitat, allí també nosaltres hi hem de ser, d’aquest amor substancial participarem.

Llavors Tomàs, amb el realisme que el defineix fa una pregunta molt assenyada i evident: «¿Senyor, si ni tan sols sabem on aneu, com podem saber qui camí hi porta?».

És llavors que Jesús fa una afirmació de les més apodíctiques i solemnes del Nou Testament «Jo sóc el camí, la veritat i la vida». Cal reconèixer en el «Jo sóc» el subjecte diví, típic del IV Evangeli. Ell, Jesús, és la VIA, la VERITAT i la VIDA. Ell és el camí per anar cap a Déu: Crist com a únic mediador (1Tim 1:5; He 8:6; 12:24) i que fa pensar en la «porta» de l’Evangeli del Diumenge precedent. Cert que «ningú arriba al Pare si no per mi».

Les tres definicions convergeixen les unes amb les altres: Ell és el camí veritable per a rebre la Vida (vida divina). És el camí de la veritable Vida. Aquesta Vida ja no es refereix a la vida humana, temporal, caduca i efímera, sinó a la Vida Divina, aquella que el Pastor bo ens dóna en abundància, segons el mateix Evangeli del Diumenge anterior (Jn 10:10).

La vida divina és l'única existència veritable, la vida humana sempre cal diferenciar entre vida i existència. Car la vida divina no és donada per ningú, ni creada per ningú, és en sí mateixa. La vida humana sempre es rep per creació o generació.

Estar en Jesús i viure en el do de l’Esperit Sant es trobar-se en el camí, participar de la veritat i tastar la vida que posseirem en plenitud, per gràcia i per misericòrdia, després de la mort. Justament, per això, la mort ja no és mort, sinó èxode. (No oblidem que aquest evangeli s’empra en la litúrgia exequial).

«Si m’heu conegut a mi,
heu de conèixer igualment el meu Pare,
des d’ara ja el coneixeu i ja l’heu vist».

Es prepara un dels moments més forts de la revelació cristiana. Quan senten aquestes paraules els deixebles estan confosos. I pren la paraula Felip (el de Betsaida, el mateix poble d’on el Senyor va cridar els primers deixebles, Simó i Andreu). Ell és un bon coneixedor de les Escriptures com bon hebreu i sap que ningú pot veure Déu sense morir (Ex 33:18.20) i sap també que «Déu ningú mai l’ha vist» (Jn 1:18a).

Jesús li contesta «Fa tant de temps que jo estic entre vosaltres i no em coneixes» i al límit mateix de la revelació del NT: «Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare». Hem arribat al punt més alt de la revelació: Jesús revela la seva identitat, Ell està en el Pare i el Pare està en Ell. Aquest estar és també ser. Forma part del Misteri Substancial de Déu i en aquest «estar amb» hi ha l’Esperit Sant. Car només per l’Esperit el Pare pot estar amb el Fill i el Filla amb el Pare. Tota la Trinitat està aquí! «Glòria a vós, Senyor, que us heu manifestat als homes», canta la litúrgia dels grecs una i altra vegada.


Són dos verbs en perfet duratiu. Crist es revela aquí com la icona del Pare (Col 1:15), Déu invisible s’ha donat a conèixer als homes (Jn 1:18). Ell és la Icona consubstancial del Pare, perfecte en la seva divinitat i perfecte, també, en la seva humanitat. Rostre visible, Verb audible i sentible. Humanitat nascuda veritablement de la Mare i, per tant, palpable. (cf. 1 Jn1:1-4). Realització suprema de l’estada de Déu entre els homes (Jn 1:14). Terme, final i desenllaç i l’extrem possible de la revelació de Déu. Meta de la redempció dels homes. Des d’ara ja res més de nou i de més gran és possible. És comprensible que no ho coneguessin, ho podien intuir, però no ho podien saber, els caldrà la «confirmació o la unció en l’Esperit» per a comprendre-ho. Ho aniran comprenent després de la Pasqua. Així també nosaltres.

Quan ho comprenguin i rebin el do de l’Esperit faran, fins i tot, obres més grans que el Fill, car aquestes estaven sota el signe de la kènosi, però la dels deixebles estaran sota el signe de la Pentecosta. En l’Eucaristia els deixebles rebran en els Sants Misteris, vivificants, transformants el segell de l’eternitat. ja que és en l’Eucaristia, que l’Església, l’Única Santa i l’Esposa del Senyor, es manifesta i es dóna el Crist com a camí per anar cap al Pare, com a veritat fidel de l’amor de Déu i anticipació de la Vida divina. Com un segell, com una penyora.

dissabte, 13 de maig de 2017

13 de maig.- Visita espiritual a la Mare de Déu de Fàtima

Avui és la Mare de Déu de Fàtima. Ens unim espiritualment a la munió immensa de peregrins que són al santuari de Fàtima a Portugal, on hi és també l’estimadíssim Papa Francesc per presidir la celebració de l’Eucaristia. Fàtima és del poble de Déu, allí els fidels s’hi senten a casa. És casa de pobres i de pecadors per invocar a la que és Mare del Pobres i Refugi dels pecadors. 


Tal dia, com avui, ara fa cent anys exactament, uns infants pobres van veure la Mare de Déu en aquell lloc. Són Jacinta, Llúcia i Francesc. El Papa avui canonitza els infants de Fàtima: Jacinta i Francesc. Tots els infants són sants per la gràcia del baptisme i de la primera comunió, i la canonització d’aquests dos manifesta la santedat de tots. Ambdós van morir joveníssims. Llúcia va viure molts anys i professà en un Carmel de Fàtima, ella guardava per ella i per l’Església els secrets de la Mare de Déu. Són d’esperança i de misericòrdia i proclamen la victòria de la Creu al final de la història. L’Església perseguida, incompresa, tractada sense miraments pel món camina en l’esperança i es renova constantment per l’acció de l’Esperit Sant. Passa per moltes tempestats, però el vaixell no s’ensorrarà. Que la Mare de Déu ajudi i consoli el camí de l’Església.

Mare Santa del Redemptor,
porta del cel sempre oberta,
estrella del mar,
socorreu el poble caigut,
que vol aixecar-se de les seves culpes.

Vós, que rebéreu la salutació de Gabriel,
i, Verge sempre, infantàreu
el vostre Creador,
per un miracle que tota la naturalesa admira,
tingueu pietat de nosaltres.

divendres, 12 de maig de 2017

12 de maig.- Visita espiritual a la Mare de Déu del Roser a la parròquia de sant Josep Obrer de Reus

Estrella del Mar

Aquesta imatge té una llarga història, procedeix de l’antiquíssima ermita del Roser de la ciutat de Reus. Una invocació mariana molt més antiga que la de Misericòrdia. Com tantes altres, la imatge fou destruïda al temps de la guerra civil; la imatge actual és de l’any 1944 i l’any passat la restauraren i quedà bellíssima.


En la parròquia de sant Josep Obrer, on actualment és venerada, se l’estimen. Al diari que donà la notícia de la seva restauració hi ha escrit: «Tota l’església ha esperat pacientment i sempre preguntàvem quan tornaria la Mare de Déu del Roser», afirma i afegeix que «està preciosa», mentre que el mossèn de la parròquia assegura que «si abans la Mare de Déu del Roser ens tenia enamorats, ara encara més».

El mossèn, que és Mn. Josep Moreno, a la foto, amb uns ulls contents, mira la santa imatge. Al costat una bona religiosa de la Sagrada Família que atenen aquell barri. Aquesta comunitat no ha buscat mai cap notorietat, però el Senyor està content d’ella, ja que serveixen els seus germans, els pobres.

Beneïda sigui vostra gran puresa,
alabada eternament,
puix que Déu omnipotent
és complau en tal bellesa;
a Vós celestial princesa,
Santa Verge Maria,
us ofereixo en aquest dia
l’ànima, la vida i el cor.
Mireu-me amb ulls plens d’amor;
no em deixeu, no, Mare meva.
Amén