Cap dona pot anticipar el dia en què infantarà el seu fill, només el pot esperar...

I l’Església tampoc pot anticipar els dons del Senyor, només els pot esperar. Amb amor, amb alegria i esperança. L’Església espera el Fill que li serà donat. Es el Fill de Maria, però també és el Fill de l’Església, ja que el Senyor va dir «tot aquell que fa la voluntat del Pare n’és germà i germana i també la meva mare». Crist neix cada any per Nadal en el cor d’aquells que celebren el seu naixement. Es la gràcia del Nadal de cada any, el misteri del Déu en nosaltres.

L’Església espiritualment, juntament amb Maria, durant l’Advent, està de part. Imaginem la tendresa dels esposos que esperen el seu primer fill, oh, quins sentiments! Com serà el nen o la nena, quins ulls tindrà, com seran els seus cabells... quin amor! Amb quina il·lusió es fan aquestes preguntes! Amb aquest amor i amb aquesta tendresa hem d’esperar el naixement del Senyor.

I cal tenir present la bellíssima frase del místic alemany Angelus Silesius: Encara que Crist hagués nascut mil vegades a Betlem de Judà si no nasqués en el teu cor estaries perdut per sempre. Estaríem perduts perquè no sabríem res de l’Amor en què hem estat creats i l’Amor en què hem estat redimits. I tampoc sabríem res dels misteris de la Vida eterna. ¿I on trobaríem la força per estimar i fer la gran cursa de la vida... ? Es tant veritat que l’amor del Crist és l’alegria més interior dels cristians! Es tant veritat que el Senyor, només el Senyor, és la font de l’esperança!

Aquest Advent i aquest Nadal, fem que tot sigui autèntic. Jesús és la Paraula de Déu donada als homes i la fe és la paraula humana donada a Déu. La Paraula que Déu ens ha donat és autèntica, veritable i fidel. Que la paraula de la nostra fe sigui també autèntica, una paraula falsa té el mateix valor que un bitllet fals: cap. Revestim d’autenticitat les paraules de la fe. I l’autenticitat només ve donada en la mesura que les vivim en la quotidianitat de cada dia.

Esperem amb amor la celebració del Nadal d’aquest any. I no vulguem anticipar els seus dons. Deixem que Déu sigui Déu i com el salmista diguem la pregària: “Em mantinc en una pau tranquil·la, com un nen a la falda de la mare, tot esperant els vostres dons, Senyor”

La música bellíssima De Vangelis i les imatges de l’inoblidable pel·lícula Chariots of fire ens animen a comprendre que a cadascú de nosaltres ens ha estat proposada una cursa i que allò important és saber que correm pel Senyor i que Ell és la meta, però també el camí, i que com diu Isaïes: “els qui confien en el Senyor recobren les forces, alcen el vol com les àguiles, caminen sense cansar-se, corren sense defallir” (Is 40,31)

I, com el jove atleta que després esdevingué missioner, diguem:

“Jo no sé com s’acabarà aquesta carrera,
però el que sé és que corro per TU, Déu meu”