dissabte, 8 de setembre del 2012

Verge de la vall de Nuria, voltada de soledats


De la vall de Núria i de tot arreu, de tota la geografia del nostre bisbat, del Camí de Cambrils, de la Riera de les Borges, de Puigcerver d’Alforja, de Siurana del Priorat, de la Serra, de Montblanc, de Montserrat, de Núria i de Meritxell a les valls d’Andorra. I de mils i mils de llocs on és venerada la Mare de Jesús, en la festa del seu naixement.

La festa que avui hem celebrat ens ha omplert de joia i arreu els santuaris marians han estat oberts i els fidels que entren i surten amb una gran llibertat, són a casa de la Mare de Déu. I totes les pregàries dites, i la llàntia oferta i l’alegria dels fills i filles de Déu. Avui ha estat un dia que per tota l’Església universal se sent el perfum de la Mare de Déu.

El naixement de la Mare de Déu és una festa universal, celebrada a l’orient i a l’occident. Des de qualsevol santuari llatinoamericà o del Carib a la gran Icona la Mare de Déu de Kazan a Sant Petersburg a Rússia, a Etiòpia, el país de la Mare de Déu. A Polònia, a la gran Germania... a les esglésies de Grècia davant del mar, amb pins olorosos... i als grans santuaris de França. Impossible d’esmentar-los tots, car arreu on hi ha l’Església es venera la Mare de Crist.


A la foto hi ha la gran atleta etiòpica que oferia la medalla d’or a Santa Maria. En aquell país tant pobre els cristians estimen moltíssim a la Mare de Déu. Algú em sabria dir el nom de l’atleta?

Venerar a Maria en tants llocs significa que Maria perquè és la Mare de tots, és la Mare de cada lloc. I cada lloc i cada generació cristiana és vol apropiar la Mare de Jesús. Es així com totes les generacions proclamen benaurada a la Mare del Senyor.

I amb el naixement d’aquell nena, filla de pobres i que seria «mare del Rei», representava com l’aurora al dia, com l’estel del matí que anuncia ja el desvetllar de l’alba. Era Déu que preparava el temple del seu Fill. Aquella nena esdevindria la Mare del Senyor, que l’alletaria i l’acompanyaria des del bressol de Nadal fins a la creu de gran Divendres, en els misteris del goig, del dolor i de la glòria.

Felicitats a totes les qui porten el nom de Núria i a tantes altres, de noms tan diversos, tots bonics. Totes les noies i les dones que porten el nom de Maria són maques i tenen alegria als ulls, perquè participen de la bellesa de la mateixa Mare de Déu.

I us transcric els versos més bells de Joan Maragall, que són els goigs de la Mare de Déu de Núria, llegiu-los i assaboriu-los. Son paraules netes i clares que evoquen la bellesa d’aquella vall. Són dolços a la boca, com la mel ...

(Cliqueu al damunt i la imatge es farà més gran)

Verge de la vall de Núria,
voltada de soledats,
que immòbil en la foscúria,
i en vostres vestits daurats,
oïu la eterna cantúria
del vent i les tempestats:

Verge de la vall de Núria,
a Vós vénen les ciutats.
Vers Vós avancen incertes
per les altes quietuds
i els camins desconeguts
de les grans serres desertes.

Troben rius que naixent van
en els regnes dels pastors,
i remats esquellejant
lentament pasturadors.

Van pels cims celestials
sobre les muntanyes nues...
Les congestes brillen crues
amb blancúries immortals.

Van per augustes carenes
on del buit amb els afanys
troben, abocant-s'hi a penes,
al fons de les valls serenes
les mirades blavoses dels estanys.

I del vent sota la fúria,
menyspreador dels sentits,
amb els sentits desmaiats,
se'n baixen a la foscúria
de la vostra vall de Núria
voltada de soledats.

Aquí ens teniu, Verge tosca,
vagament cercant redós
en el clos misteriós
de vostra capella fosca.

Cau la nit per tot arreu...
nostre cor torna's psalteri
pressentint el sant misteri
tremolós de vostra veu.

Per què ens mireu, Verge santa,
amb aquests ulls tant oberts?
Que demà, quan surti el sol,
tornarem a prendre el vol
per les serres encantades,
i els camins de les cascades
seguirem de sol a sol...

Les cascades, que s’estan
allà lluny canta que canta,
tot trenant y destrenant
llur blancúria ressonant
sobre el negre mur gegant.

Copsats per negres alçaries,
eixordats de la remor,
anirem avall com l'aigua
per les goles solitàries
plenes d'abims y frescor.

Quan a l'última portella
tot el cel s’eixamplarà,
amb alegria novella
veurem la plana més bella
i la verdor que s'hi fa.

A l'hivern, quan neva i plou,
i la ciutat se remou
brillant d'insomnis i fúria,
nostres ulls enlluernats
veuran, allà en la foscúria,
l’immòbil Verge de Núria
voltada de soledats.