dilluns, 10 d’octubre del 2011

Diumenge XXVIII.- Anar a Missa no és anar a un bar.

Diumenge 28 del Temps Ordinari. Cicle A.

La vida cristiana comença quan hom aprèn a sentir la mirada del Crist, Senyor, els seus ulls de foc, sobre cadascú de nosaltres. Aquest és l’origen de tot. La mirada del Senyor posada sobre cadascú de nosaltres. I pregar és “mirar Aquell que ens mira”. Gosar aixecar els ulls i trobar els seus. Llavors poden passar coses meravelloses en la nostra vida. I el salm d’aquest diumenge adquireix sentit: El Senyor és el meu pastor no em manca res. I això vol dir: que si no tinc el Senyor em falta tot, i que tenint-lo a Ell ho tinc tot. Però qui de nosaltres és capaç d’aixecar els ulls per veure el Rostre del Senyor; un Rostre alhora sofrent i gloriós? Qui pot suportar al seva mirada? Només els sants.

Aquest és el Rostre de Jesús, del Crist de Sant Damià,
que colpí el cor de Sant Francesc, el pobrissó d’Assís.


L’Evangeli d’aquest diumenge ens parla de la Paràbola del Rei que preparava les noces del seu Fill i els convidats no hi van voler anar. Uns tenien massa feina i altres tenien negocis importants a fer. El rei queda ofès. Amb raó: imagineu-vos que nosaltres que organitzem festes per les persones que estimem, ens diguessin que no hi volen venir, perquè tenen altres coses a fer. El Rei de la paràbola, diu: ah sí, doncs aneu i als primers que trobeu digueu que són convidats. I continua dient que la sala del banquet s’omplí de gent, de gent bona i gent dolenta. I tant sí hi van anar, a noces em conviden!

El sentit de la paràbola és clar: el Pare del cel és l’amfitrió, que ha preparat les noces del seu Fill. Són les noces del Fill amb la humanitat. I el banquet és l’Eucaristia, en què l’Església esdevé esposa. Tots hi som convidats, bons i dolents. Però cal vigilar, perquè quan el Senyor ens convida, no hem de fer com la gent de la paràbola, uns menypreen la invitació, d’altres diuen que sí, però que tenen feina i negocis, i no hi poden anar.

Però el que és pitjor és anar-hi com aquell que no es va mudar, això és, hi va anar amb una gran indiferència, sense donar-hi importància.

No veus que estàs convidat a un banquet en el qual se’t dóna un menjar que només Déu pot donar? Anar a missa no és anar a un bar, és participar del Banquet en què el Rei del cel dóna el Pa de la Vida eterna. I, per tant, cal anar mudat. Mudat de fe, d’esperança i caritat. No val anar-hi per rutina i amb indiferència. Diu que aquell convidat no va obrir la boca. Va quedar avergonyit. No havia valorat ni Qui l’havia convidat, ni el perquè l’havien convidat, ni el menjar que se li donava. Era un egoista. Va ser tret fora. No n’era digne. Però fóra, és a dir, lluny del banquet del Senyor, diu l’evangeli, hi ha tenebra i cadenes. En l’Eucaristia tot és llum i llibertat.

TEXT: David Jou és un catedràtic de física, i alhora poeta i místic. De la seva obra extrec el començament del seu càntic espiritual. Ve a dir: només la mirada de Déu sobre nosaltres ens fa ser, altrament som opacitat. Llegiu-lo i pregueu-lo.

Quan em mires sóc més, creixo, existeixo més rotundament
que no pas quan, esvaint-me, em retires Ta mirada:
sigues, doncs, clement:
mira’m, crida’m, fes-me ser en la Teva ment
una plenitud en el Teu amor salvada.
Si em deixes de mirar sóc una estranya opacitat,
esdevinc objecte sense dret ni fonament (...)

Fragment del Cant espiritual, de David Jou,
del seu llibre “l’èxtasi i el càlcul” Obra Poètica 1, p. 441s