dilluns, 29 de març del 2010

Setmana Gran

En una setmana concentrem el moll de l’ós de la nostra fe. Es com si fos la “setmana gran”. Ho mostrem tot i tot queda clar, sense barreres de cap tipus.
Ho comencem tot aclamant el Senyor el Diumenge de Rams, malgrat ens sabem sabedors que les nostres aclamacions són fràgils i, a la que les coses vagin malament, ens amagarem.
Després, celebrem comunitariament el sagrament de la reconciliació, del perdó, tot posant els ulls en la gloriosa Nit de Pasqua, i amb la intenció d'arribar-hi amb el cor net d'impediments que facin perdre un bri de la Llum Pasqual que tant anhelem.
El Dijous Sant, sentirem com ens diu Jesús un altra cop: “això és la meva sang, la sang de l'aliança, vessada per tothom en remissió dels pecats.” (Mt 26, 28). Perquè Ell ens va ensenyar que no hi ha amor més gran que donar la vida pels germans (Jn 15, 13) i Ell la va donar pels pecats de tota la Humanitat, de tota la Creació.
El mateix dia del Sant Sopar omplirem la nostra celebració de signes universals i de significats cabdals: rentar els peus, la institució de l’Eucaristia, la caritat i l’amor, el sacerdoci...
També hem pregat fa pocs dies per les vocacions al ministeri ordenat, que recordem també el Dijous Sant. Que sorgeixin vocacions depèn de tantes coses! I al cap i a la fi tot es redueix a dir un senzill “sí” al Senyor, però, quin “sí” més compromès en una societat tant poc compromesa amb els altres!. Qualsevol grau del ministeri ordenat requereix donació i servei sense demanar res a canvi.
I el Divendres Sant ens tornarem a emocionar contemplant la Creu de Nostre Senyor Jesucrist. A la nostra ciutat amb aquell genuí acte de les “Tres Gràcies” que qui ha viscut, encara que sigui només un cop mai més l’oblida. Ens posarem en el seu lliurament fins a la mort i no en tindrem mai prou! La Creu és molt més que un símbol, és la realitat de la nostra Fe i el centre de la nostra vida.
I arribem al gran desconegut de la setmana gran: Dissabte Sant. Quan l'església és buida i tancada, després de tants ofici i tanta gent. Flors trencades i restes de cera per terra. L'església és fosca, resta en un silenci que convida a una nova conversió, una vegada més.
Però a l'església, entre la foscor i el silenci, hi ha algú que neteja allò que no serveix, que fa nosa... algú prepara un caliu, que esclatarà.
Com fa dos mil anys. Després de la desbandada general en veure el Mestre mort penjat entre els lladres, com un delinqüent, unes poques mans -amb no poc coratge- l'acaronen i el dipositen amorosament a la tomba, que resta fosca i silenciosa. I retornen a les seves cases amb un nus a les entranyes i amb una estranya sensació -que no s'atreveixen a explicar- al cor. Tanmateix en la foscor i el silenci de la tomba, com a la nostra església, quelcom hi succeïa. Ell havia fet la voluntat del Pare donant la vida per nosaltres, i això no pot tenir altra resposta que la Vida i la Llum.
Amb Maria i les altres dones com a pal de paller, l’experiència del Ressuscitat es torna palesa, universal, exultant, aclaparadora... Ja no poden callar!!
Com nosaltres. No callem, no ens acovardim, som cristians, seguidors del Crist, el Ressuscitat, el qui viu entre nosaltres, que ens fa a tots germans.
Qui gran final per la setmana més gran que ha tingut la humanitat.

diumenge, 28 de març del 2010

El diumenge de tots els diumenges

Els antic anomenaven aquesta setmana com la “Setmana gran o la Setmana vivificant”. Veritablement la Pasqua és fonamental. Fa de fonament a tot l’univers de la nostra fe. Si el Crist no hagués ressuscitat no tindria sentit res del que creiem, celebrem i vivim. Per això en l’any litúrgic de l’Església la Vetlla Pasqual ocupa el primer lloc.
És la nit més densament sacramental de tot l’any i ressona per tot arreu una crida a participar-hi. Tots hem d’anar a la Nit de Pasqua a escoltar la Bona Nona de la resurrecció´`o de Crist, a escoltar les lectures santes, a renovar les promeses del baptisme i rebre el Cos i La Sang de Crist. La litúrgia pasqual, i per derivació, l’eucaristia dominical, ocupa el centre e la vida ¡de la parròquia. Es en la litúrgia dominical que la comunitat esdevé cos de Crist en el món. La litúrgia cristiana ens fa corresponsables de l’Evangeli que escoltem, l’Eucaristia crea la comunió, més enllà de les capacitats relacionals que tenim entre tots i marcades per moltes històries que com varem escoltar en la lectura del diumenge passat, de Sant Pau, «han de quedar endarrere». Per tant el dia del enyor, que té el seu centre en l’Eucaristia dominical és veritablement l’hora constitutiu de l’Església,. motor secret de la seva missió. Aquí la comunitat es rep des de dalt i res reconeix com un esdeveniment de gràcia per al món. Sense una eucaristia viscuda, autèntica, a la nostra comunitat tot pot esdevenir sense vida.
Una joiosa i vivificant Pasqua de Resurrecció per a tots. Veniu tots a la Vetlla Pasqual del Diumenge de Resurrecció. Es el diumenge de tots els diumenges. Es el diumenge de la veritable alegria.
Mn. Rafael

dissabte, 27 de març del 2010

Quaresma a la Parròquia

Moltes i diverses són les activitats que la nostra Parròquia ha dut a terme, o en les que ha participat durant el temps de Quaresma que hem passat:

Via Crucis de Joves.
Organitzat per l´Arxiprestat de Reus, els joves de confirmació de les diverses parròquies, amb els seus catequistes, van participar en un Via Crucis glossat en 10 estacions i que va tenir lloc a la Capella de les Germanetes dels Pobres. Cada estació era introduïda per Mn. Enric Mateu i seguida de la reflexió-pregària feta per un jove.
Amb respecte, devoció i silenci, acompanyat per cants, van seguir el camí de Crist fins a la creu tot recordant la condemna, les caigudes, la crucifixió, la donació que Jesús fa de la seva mare a la Humanitat i la seva Mort, preludi de Nova Vida.
Un cop acabat, una de les germanetes va adreçar unes paraules als joves, que van participar d’un petit refrigeri.

Trobada de nens i nenes de 1ª Comunió de les parròquies de Reus.
Amb el lema “Sí, a Crist”, 150 nens i nenes de la nostra parròquia (amb les seves catequistes) es van aplegar al pati del Col·legi claretià de Maria Immaculada, portant cadascú una “xapa” amb la inscripció. “Sí, Jesús”. Al llarg de tot el matí, els infants van representar alguns dels molts personatges que en la seva vida han donat el sí a Déu: Moisès, els Profetes, els Apòstols, Sant Fructuós, Santa Teresa de Jesús, la pastoreta Isabel Basora, Santa Maria Rosa Molas, la mare Teresa de Calcuta…
Els infants van gaudir molt, tot representant els personatges, així com amb els jocs, balls i cants que van acompanyar la Trobada.

Catequesi d’adults sobre el Parenostre.
Cada dimecres de Quaresma ha tingut lloc -com a novetat d’aquest any- una breu reflexió sobre bre la Pregària del Parenostre, a càrrec dels mossèns de la Parròquia. Déu és Pare i és nostre, és el nostre Pare que ens estima, el Regne de Déu no és com els regnes dels homes i la nostra voluntat, sovint, no és la de Déu. Les xerrades van anar il·lustrades d´enriquidores reflexions sobre el concepte que de Pare, de Regne i de fer la Voluntat, tenim les persones.

divendres, 26 de març del 2010

Missa Familiar amb els avis i àvies de la Parròquia

La Missa familiar del passat mes (recordem que aquesta celebració especial es celebra el darrer diumenge de cada mes) va revestir-se d’una especial rellevància amb l’homenatge i tribut als avis i àvies de la parròquia, amb la que ja anomenem “Missa dels Avis”. Coincidint amb aquesta Missa familiar que reunia tres generacions.
Revestida de gran solemnitat per la presència dels infants que omplien de vida i d’alegria els primers bancs de l’església i dels seus avis que, d’aquesta manera, rebien el merescut homenatge de tota la comunitat, com a testimonis i veritables transmissors de la Fe als seus/seves néts i nétes.
El cant “Deu-me la fe dels profetes… deu-me la fe dels meus avis…”, elegit també com a lema de la festa, va ressonar repetidament al llarg de la celebració.
Els avis van presentar les ofrenes i van rebre, de mans de cada nét/néta, (mentre la la comunitat cantava “Tu ets qui ens crides i en silenci venim…”),. una llàntia encesa que van dipositar als peus del Sant Crist de l’altar, simbolitzant un camí, el camí de la vida, el camí de la Quaresma, un camí que els avis han fet primer i volen llegar a la seva descendència.
La fotografia, als peus de l’altar, d’uns i altres, va posar cloenda a l’Eucaristia.

dijous, 25 de març del 2010

Els que ens hi vam sentir convocats, vam assistir al Recés de Quaresma celebrat a la Parròquia amb el títol “Crist és el nostre Redemptor”, per aprofundir en el misteri de la passió i mort de N. S. Jesucrist.
No m’he plantejat descriure com va ser l’acte, amb música, cants, lectures, reflexions i, al final, l’adoració de la creu, sinó l’afecte que em va produir i quin ensenyament en vaig treure que m’ajudés a entendre quin és el missatge que novament ens porta la Quaresma.
Crist, en el vèrtex de l’agonia, suspès entre cel i terra, no el sostingué només l’amor del Pare, sinó el seu amor per tots nosaltres. Ell és l’enllaç entre el cel i la terra, el pont que ens condueix a la Glòria. Així, també, que parlar de la creu és parlar de perdó. Jesús no demana al Pare el perdó només per els qui el crucifica’n (Pare, perdona’ls, que no saben el que fan), sinó per a tots els homes. Tots som salvats, des del ‘bon lladre’ (T’ho dic en tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís), fins a tota la humanitat. Es tracta del Crist del perdó i la gràcia, i ens crida a saber perdonar sempre, és a dir a estimar. Perdonar és l’expressió de la grandesa de l’home, fet a imatge de Déu i de Crist i, per tant l’expressió de l’amor.
Els cristians en la creu hi hem de veure reflectit el dolor del món. Ha de ser una crida a llençar-nos a favor del bé dels nostres germans, ja que els cristians ens redimim en la mesura que practiquem les obres de misericòrdia. Diligents en la caritat, disposats a posar-nos al servei dels desheretats, dels malalts, dels que necessiten el pa de cada dia i el pa de l’estimació. Hem d’esdevenir una Església de comunió veritable.
No obstant, com a humans que som estem inclinats al pecat i tot i que de vegades pequem, en el sagrament de la penitència el Pare ens obre els braços com va fer amb el fill pròdig. Ell, mai no ens nega el seu perdó en el que retrobem les forces per seguir caminant i ens diu: “Vés-te’n i d’ara endavant no pequis més”.
¿Quantes vegades no som nosaltres els que en comptes d’atansar-nos amb humilitat a cercar el seu perdó, ens justifiquem dient que no val la pena doncs tampoc ens escoltarà, no ens farà cas,...?
Això em porta a la memòria un paràgraf de ‘El Compte Arnau’ d’en Sagarra, quan la seva ànima vaga per la terra cercant el repòs que li és negat, doncs no el volen ni al infern, entra en un capella i es troba amb una creu amb un Crist crucificat. I entre d’altres coses (una bellíssima descripció de Crist), li diu:
“Però si ha conegut la meva mena
no voldrà pas mirar-me de bon ull,
com que jo sempre li he girat l’esquena, no sé si gosaré dir-li el que vull.”
...no sé si gosaré dir-li el que vull. No no sé si m’escoltarà, sinó que “com que jo sempre l’hi he girat l’esquena no sé si gosaré dir-li el que vull”.
La creu és un element de meditació i reflexió per excel·lència, ja que en la seva ignomínia hi ha la nostra força i la font on ens hem de sadollar els cristians, doncs per virtut del Crist aquest instrument de maledicció i de refús, es transforma en triomf i glòria.
Acabo amb paraules de la carta de Sant Pau als Romans: “N’estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l’univers creat no ens podrà separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre”.

dimecres, 24 de març del 2010

Testimoni de Santa Joana Jugan

Aquest passat diumenge, a la missa de les 12 del migdia, la nostra parròquia va acollir a dues germanes de la congregació de les Germanetes dels Pobres de la nostra ciutat. Era una missa a mode d’homenatge a la santa fundadora de l’orde, Joana Jugan. El rector, mn. Rafael Serra va glosar la vida i els fets admirables de la santa durant la homilia, i les germanetes que ens van acompanyar van fer una xerrada final, a mode de testimoni de la seva feina amb les persones grans, sobretot ara en temps de crisi.
També van reflectir la delicada situació en la que es troben a Xile, on el terratrèmol recent va fer malbé tres de les seves cases.

dimarts, 23 de març del 2010

El sistema de quotes per ajudar la parròquia

La majoria d’entitats i associacions tenen com a base de manteniment de la seva economia, el cobrament de quotes als seus socis.
L’Església, encara que no sigui una associació amb socis apuntats, també, en molts llocs, tenen establert aquest sistema de quotes per recaptar fons.
A la nostra parròquia de Crist Rei va implantar-se aquest sistema quan estàvem en les preocupacions per la construcció del nou temple, i actualment encara està vigent, amb la particularitat que quasi tots els que col·laboren amb la seva quota son els mateixos que varen donar-se d’alta en aquella època, menys alguns que han estat baixa per algun motiu, o bé que ja ens han deixat, essent molt pocs els que si han apuntat des de llavors.
Aquest sistema de quotes es bo, perquè així se sap que es pot comptar amb una quantitat fitxa, per quan s’ha de fer front a alguna despesa.
Animem als que no hi estiguin apuntats, a fer la seva subscripció d’una quota mensual, semestral o anual, ja que així, comptant amb uns ingressos fitxes, es poden fer millor les previsions de despeses.

divendres, 5 de març del 2010

El Senyor es vol manifestar així

En temps de crisi eclesial cal retornar a la pregària. És el mateix dir que cal retornar a allò que és essencial. I l’essencial per nosaltres és el Crist. Un home laic em deia, després de l’Exposició del Santíssim Sagrament: «El Senyor es vol manifestar així». No és debades i sense intenció que tenim voluntat per fer adoració eucarística a la nostra parròquia. Brolla d’una certesa: de què a Crist Rei ens és bo de posar-nos de cara el Senyor i adorar-lo. La renovació d’una parròquia, en un moment crucial de la seva història, no ve només de nosaltres (de les nostres pròpies capacitats), sinó que només la podem rebre com un do del Senyor. Ja he sentit aquesta música: «tot això és anar endarrere, és d’un altre temps». Els qui són d’un altre temps són ells (la dècada eclesial dels 70 ja ha passat i ha donat el que havia de donar) i el camí cristià sinó s’enfila per la muntanya de l’espiritualitat arriba moment que no condueix enlloc i esdevé estèril. Sona a buit. En castellà dirien «suena a hueco». Crec que és bo per nosaltres i per mi posar-nos de cara a Crist Eucaristia perquè el Senyor ens ensenyi el que hem de fer i ens doni la força necessària per a fer-lo. I perquè en el fons som uns pobres que tot ho hem de demanar a Nostre Senyor.  I també perquè crec que «lluny de la taula eucarística» no creix res en l’Església, ni tant sols la catequesi. El primer que hem de fer és adorar Déu en el Sagrament real del seu Amor, que és l’Eucaristia. La resta ens serà donat.
Cal pregar perquè mai hi ha proporció possible entre el que fem nosaltres i el que pot fer el Senyor. Nosaltres fem el possible, però el Senyor fa l’impossible. I així tenim pau.  I hem de deixar espai perquè ell actuï. Sant Francesc deia: «Si sabéssim adorar Déu tindríem la pau dels grans rius que plàcidament van vers el mar».

El perdó en l'any de la diversitat biològica

El 2010 és l'any internacional de la diversitat biològica pensat per fer accions de compromís en la pròpia conservació i de treball per aturar la pèrdua d'aquest bé que és la biodiversitat.
La ONU mostra amb aquesta proposta la preocupació pel tema. I l'Església també ho fa, tant des del Magisteri com des de moltes comunitats de base i fins i tot destaco un document de l’orde del Cister que proposa accions concretes per preservar l’entorn natural, la diversitat i el medi ambient.
Els cristians i cristianes tenim en les nostres consciències la obligació de tenir cura de la Creació, do de Déu (Gn 1, 31). Perquè el planeta és immensament divers, l'ésser humà és divers, les idees són diverses... precisament per aquesta diversitat, hem de tenir en el respecte el fonament de la convivència, la base de la Pau escrita en majúscules, aquella que anunciava Isaïes (Is 11, 1-10).
Si tot i tothom és divers, hauríem de tenir gravat en el fons del nostre caràcter, de la nostra pròpia naturalesa el respecte i la convivència amb la diversitat. Doncs no és així, i en l'ésser humà, pecador d’essència però no de finalitat, fa niu la idea de la uniformitat de pensament, de fets, de coses i de idees... i això ha portat a la humanitat a grans desgavells al llarg de la història.
Tanmateix mai com ara es té la consciència que aquesta diversitat és la que ens ha de vestir la pau, però mai com ara aquesta diversitat està tan amenaçada.
I per on comença a vestir-se la Pau de Déu? Per la reconciliació, pel perdó; un sagrament cristià que durant la quaresma se’ns fa més present -potser només a nivell cognitiu- que la resta de l’any, però amb la finalitat d'arribar a la Pasqua amb el cor net d'impediments que facin perdre un bri de la Llum que tant anhelem.
En parlar de diversitat, fer-ho també de perdó, reconciliació o de Pau, sembla talment que vulguem lligar coses llunyanes. El progrés porta aïllament, atomització de consciències i, d'aquí que la preocupació pels pecats o per les ofenses comeses cada cop ens faci “perdre” menys temps. Ens envolten malfiances, ja siguin laborals, familiars, eclesials, polítiques... i costa tant perdonar de cor, sincerament, que la nostra societat ha donat valor a una frase que és terrible: “perdono, però no oblido”. I això és una mentida! Sempre hem estat diversos i la Terra ha estat plena de diversitats i el fet de congeniar diversitats ha significat sempre perdonar.
I si el perdó té un àmbit en el que sentir-se bé, és el l'àmbit de l'oblit. Perdonar la ofensa és oblidar-la i, un cop nets, obrir-nos de nou al germà o germana amb qui ens hem reconciliat. De què treu no oblidar el què ens ha fet?
“Si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí mateix a l'altar la teva ofrena i ves primer a fer les paus amb el teu germà. Ja tornaràs després a presentar la teva ofrena” (Cf. Mt 5, 23-24). Quina exigència més dura la que ens fa el Senyor en persona, directament a cadascú! Com costa!
I Ell es va passar els dies perdonant els pecats. I fins a tal punt perdonava de cor, és a dir, oblidava les culpes, que quan va dir a Dimas “Avui estaràs amb mi al paradís” aquelles van ser paraules que salven. I Ell va donar la vida pels pecats de tota la Humanitat, de tota la Creació.