diumenge, 25 de juny de 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge XII del temps ordinari o diumenge dels qui reconeixen Crist davant els homes (Cicle A)

Ara sí que han passat totes les grans festes i tornem a la lectura continuada de l’Evangeli de Mateu, en el capítol 10:26-33. És el final del discurs de la missió, el Senyor prepara als apòstols per a la missió que vindrà després, això és la nostra. Hi ha afirmacions molt serioses i solemnes del Senyor. Primer ens diu que els missioners cristians no han de tenir por. Por de què? i por per què? Per anunciar l’Evangeli de l’amor no hi ha cap por ni n’hi pot haver. Quantes vegades el respecte a les persones ens frena en el testimoni de la fe! Quantes l’ideologia dominant fa que ens avergonyim de la fe? Simplement, de vegades, per una cosa tant fútil com és simplement «El que diran». Els missioners cristians no han de tenir por de dir una veritat: Déu t’estima i Crist és el salvador del món. No estan cridats a salvar el món, sinó a donar testimoni de qui salva el món és Jesús. 

No es poden anticipar mai judicis de res. Al final tot serà revelat i conegut. Allò que semblava bé pot ser mal i allò que semblava mal és bé. Com el de la pel·lícula: Crash el que semblava bo és el dolent i el que semblava dolent és bo. És tant cert allò que ens diu el Senyor «tot serà descobert i posa’t a la llum». Fins i tot per a nosaltres mateixos que sovint tenim por de judicar la veritat de la nostra vida.
  
Tot allò que els deixebles han escoltat del Mestre ho hauran de dir a plena llum, amb la bella expressió: «des dels terrats». Aquesta valentia pot arribar i, de fet hi ha arribat innumerables vegades, fins al martiri. Molts cristians i cristianes a través dels segles han viscut aquesta veritat: em poden prendre la vida temporal, però no em poden prendre la vida de l’esperit, que està cridada a participar de la vida de Déu. Per això cal tenir por del Maligne i de les forces del mal que ens poden fer perdre la vida de Déu ja que ningú pot tenir la certesa de la pròpia salvació. Perdre a l’infern, vol dir llançar com allò inservible (lit: la «gehenna»  és el lloc de les escombraries).


Als ulls del Pare del cel valem més que tot, ells ens estima a tots. Valem no per nosaltres mateixos sinó per la creu de Jesús. La victòria de la creu ens ha fet valuosos als ulls de Déu, únics. Cap mare o mare pot dir a un altre pare o mare "Jo estimo el meu fill, la meva filla, més que tu estimes el teu fill o la teva filla". Cal viure en aquesta gran confiança en el Pare. Només se’ns demana que el reconeguem/confessem davant del món. És la confessió de fe del baptisme i de la nit de Pasqua. 

Us imagineu que el Senyor ens digui a la cara: Jo et vaig estimar sempre i em vas dir que no em coneixies i vas dissimular que jo t’estimava. Jo he cregut en tu i tu no has cregut en mi. Només de pensar-ho fa vergonya. Que farà el Senyor si això és així? Només Ell ho sap, abandonem-nos a la seva misericòrdia i al seu judici. És per amor que hem d’anar a Déu. Ningú hi va per por. «A tothom qui em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel, però a tothom qui em negui davant els homes, també jo el negaré davant el Pare del cel.» Sort que el Senyor sí que ens ha reconegut a tots des de la creu i ho ha fet davant del Pare. Alegrem-nos-en. 

divendres, 23 de juny de 2017

Seguint el Mestre.- Festa del Sagrat Cor de Jesús (Cicle A)

Sóc vostre, oh bon Jesús!

Els fruits de la Pasqua realment han estat esplèndids i generosos i es manifesten en la trilogia de les solemnitats que venen encara després de la Pentecosta. L'Esperit ens ha revelat el Misteri de la Santa i vivificant Trinitat, comunió d’amor i de vida. El Fill ens ha donat el Pa de la Vida. I encara el Fill ens ha obert el cor del Pare, car el cor de Jesús no es pot separar del Pare ni de l’Esperit Sant. I al final de l’Evangeli de Joan hi apareixen els brutals soldats que amb la llança fendien el pit de Jesús i acomplien amb les profecies: Miraran aquell que han traspassat. I no se li havia de trencar cap ós a l’Anyell immaculat de la Nova Pasqua. Amb raó el deixeble estimat ha escrit (així ho acabem d’escoltar): Nosaltres mateixos hem contemplat com el Pare ha enviat el Fill perquè fos el salvador del món (segona lectura).


A l’Evangeli, en el que s’anomena  l'«Himne de l’exultança» el Senyor dóna les gràcies al Pare pels senzills i humils de cor. El Senyor dóna les gràcies per la nostra fe. El Pare ho ha posat tot a les seves mans i nosaltres hem estat posats a seves mans i ens hem mantingut en la fe de l’Església i tots els qui estem aquí diem: Conèixer-vos i estimar-vos ha estat l’alegria més gran de la meva vida. I les paraules de la consagració al Cor de Jesús no ens resulten estranyes, expressen allò que sentim: «Sóc vostre, oh bon Jesús, vós que voleu glorificar la meva ànima per tota l’eternitat».

I el mateix Senyor s’ha manifestat com benèvol i humil de cor. Ell és la pura receptivitat de l’amor del Pare. Ell mateix ens demana a nosaltres, que estem cansats i afeixugats, (també a una Església que està afeixugada i cansada), que acceptem el seu jou, el jou suau i la càrrega lleugera. Un jou i una càrrega que no pot ser sinó la de la seva santa Creu. Allí trobem el repòs desitjat. També allí el Senyor troba el seu repòs. Ell que no tenia lloc on fer reposar el seu cap fins que no el feu reclinar en l’arbre de la creu.

El cor de Jesús –sempre obert, sempre fluent– allà on es planta la creu sempre neix una font. Allí neix l’amor, allí corrre l’amor, un amor que és Déu. 
Quan l’amor ve del Cor de Jesús llavors entenem la bellesa de continguts de la 2ª lectura: 
a. L’amor sempre té la iniciativa (és el primer d'estimar). 
b. L’amor no se cerca a sí mateix ni cerca la recompensa: T’estimo perquè t’estimo. Un amor que no demana res a canvi. 
c. Un amor que es universal i que si alguna preferència té és pels més pobres. 

Tot això és el jou de l’amor entregat, ningú pot estimar d’aquesta manera si no ens introduïm dins de l’amor de Crist. Ell ens dóna aquest amor, en som receptacles i el comuniquem. Si depengués de nosaltres ja ens hauríem cansat faria anys. Però aquest amor és el signe de què estem en Déu. Què boniques les paraules (com voldria que us en recordéssiu: Si ens estimem, Déu està en nosaltres i dintre nostre el seu amor és tant gran que ja no ens falta res! És l’alegria dels sants i l’amor vessat en els cors, desbordant, com una copa que sobreïx.

Certament que Déu és impassible, però per la seva humanitat Déu ara té un cor d’humanitat. I el cor de Jesús és el cor més sensible del món. L’últim que Déu ha manifestat ha estat aquest cor traspassat. Tots els sofriments, totes les llàgrimes, totes les impotències les porta en aquest cor seu –sacratíssim cor del Fill de Déu– fornal ardent d’amor. Déu no pot patir, però es pot compadir i ell sofreix segons la seva naturalesa. El cor de Jesús crea l’amor en nosaltres, el fa néixer, el renova constantment, només cal creure’l en el calze de l’Eucaristia, només cal tornar-se al riu que va vers l’oceà infinit. 

diumenge, 18 de juny de 2017

Cantem l'Amor que ens enamora

Avui és el diumenge del Corpus Christi. La festa gran de l’Eucaristia. No hi ha res més sant aquí a la terra que el Sagrament, realment és el Santíssim Sagrament. El pa i el vi després de la consagració són realment, veritablement i substancialment el Cos i la Sang del Senyor. Ningú pot rebre l’Eucaristia sense adorar-la, és a dir, sense reconèixer en la fe de l’Església la Presència del Senyor. Tot està contingut en l’Eucaristia. Tots els amors. L’amor que el Pare té al Fill. L’amor del Fill al Pare. L’amor que el Senyor ens té a nosaltres i l’amor que ens tenim els uns als altres. I l’amor de tots envers el Senyor. Tots els cinc amors vinculats i units per origen i per finalitat. 


Qui són els creients? Els qui estimem el Senyor Jesús. (Bé o malament, amb fidelitat o infidelitat... però per res de món tenim voluntat de deixar d’estimar el Senyor). Aquest amor esdevé concret en l’amor a l’Eucaristia. Estimar el Crist i estimar l’Eucaristia és la mateixa cosa. No es poden separar mai. I és en aquesta Eucaristia que es comunica com a comunió i presència donada l’Amor que ens enamora a tots.


Celebrem aquesta festa amb goig, amb humilitat. I quan mirem la Custòdia diguem: Sou aquí, Senyor, per mi. Entregat per mi i pel món. Per a mi i per a tots. Adorem la santa Trinitat en l’Eucaristia: El Qui engendra (Genitori) i a l’Engendrat (Genitoque), sigui donada la lloança i la joia (laus et iubilatio), també la benedicció, l’honor i el poder (benedictio, honor, virtus) i també al Qui procedeix de tots dos (procedenti ab utroque), rebi la mateixa lloança (compar sit laudatio

dilluns, 5 de juny de 2017

Veniu, Esperit Sant, Tresor dels pobres


En ocasió de la Pentecosta que hem celebrat us recomanem escoltar la antiquíssima Seqüència litúrgica del dia de Pentecostes. La melodia gregoriana és bellíssima, antiquíssima, sil·làbica, ve de lluny, de les profunditats del cor orant de l’Església.



La dediquem al nou atemptat que ha patit la ciutat de Londres, en el Regne Unit. Com un clam per la pau. Només l’Esperit Sant pot eradicar el Mal del món i donar la Pau, la desitjada Pau. Us desitgem una santa Pentecosta, una Pentecosta que és la de tot l’any, la de sempre, una perenne Pentecosta. Oh Sant Esperit veniu!

Us posem la versió catalana que hem emprat a la nostra parròquia. Una abraçada de tots, els uns pels altres, en la pau immensa del Sant Esperit, Foc que ve del Foc de la Trinitat, Amor que ve de l’Amor de la Trinitat que repartint-se entre tots no disminueix, que abrusa el cor.



Veniu, oh sant Esperit,
des del cel al nostre cor
amb la vostra llum divina,

Pare des pobres, veniu,
veniu, tresor de tot bé,
oh Llum, que el cor il·lumina.

Vós sou el Consolador
dolç hoste del nostre cor
i dolcíssim refrigeri.

En el treball sou descans
en el dolor sou consol
en la calor sou confort.

Oh Benaurada Llum
ompliu el més íntim del cor
dels vostres fidels

Sense el vostre Do
el cor nostre seria buidor
i res seria innocent.

Tot el que no és net, renteu
tot el que és àrid, regueu
i guariu tota malaltia.

Tot el que és rígid, ablaniu
tot el que es fred, escalfeu
i corregiu el qui s’esgarria.

Doneu als fidels
que en vós confien
els set Dons més sants.

El mèrit de la virtut
el camí de la salvació
la joia immortal i plena.

Càritas parroquial informa:

diumenge, 4 de juny de 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge de la Pentecosta

L’Esperit Sant omplí tota la casa on estaven reunits.


El relat de la Pentecosta en els Fets dels Apòstols és realment fonamental i decisiu. La comunitat apostòlica i la dels deixebles, entre ells la presència orant de Maria està reunida en un mateix lloc, en la casa (la santa Sió). Està pregant. Està esperant el do del Senyor Ressuscitat i s’acompleix el número cinquanta dels dies, des del Dia Primer, el de la Resurrecció. Cinquanta és el múltiple de 5 que indica plenitud i totalitat. La resurrecció del Senyor es manifesta com a Do del Senyor, inspirat com alè diví (Ge 2:7) del Ressuscitat sobre els deixebles, tal com hem sentirem a l’Evangeli (Jn 20:19-20). La resurrecció de la humanitat de Jesús és la irrupció de la vida de Déu en el món.

L’Esperit Sant vingué del cel amb tota la simbòlica del vent i del foc. Una veritable teofania. l’Esperit Sant omple el dia cinquanta (Pentecosta), d’improvís, per iniciativa divina. L’Esperit que bufa allà on vol (Jn 3:8) i que «omple tot l’univers» (Sv 1:7) ara omple tota la casa. La «casa tota omplerta» s’esmenta a Jn 12, quan el perfum, vessat sobre els peus de Jesús, omple tota la casa. Tota la casa queda plena de l’Esperit Sant, com també Maria, que per la presència de l’Esperit Sant, esdevé la «Plena de gràcia». L’Església serà sempre des d’aleshores la «Casa plena de l’Esperit Sant». I casa vol dir lloc de sojorn, lloc per habitar. La gràcia de l’Esperit Sant donada a Maria esdevé per la Pentecosta Do per a tots i l’Església (amb Maria, no sense Maria) esdevé la nova Sió, la Ciutat santificada, l’estatge de Déu i el temple de l’Esperit Sant (1Co 3:19 i paral·lels). L’Esperit marxa de la Casa de l’Església (marxa en el sentit de què no hi ha lloc per a ell) quan el Fill no és estimat, quan no hi ha caritat entre els germans, quan la fe veritable no és professada i es cau en heretgia o en cisma.

Llavors la Casa de l’Església creada per contenir la Presència del Vent i del Foc esdevé una cosa estranya, una dissimilitud, apareix com allò que sembla que és, però no és. Una caricatura. En el fons, ja no és l’Església ni res. La casa immediatament es va buidant i la gent ja no vol entrar. Ja no hi ha alegria.

L’Esperit és donat com a Foc. És tan bella la imatge! l’Esperit Diví és Foc únic que sense fraccionar-se es posa com una flama al cap de cadascú. Tots i cadascun reben de manera sencera l’Esperit indivisible, com el mateix Amor. El Foc és el signe escatològic de la presència divina i té molts significats que ara no podem explicar. L’amor preen el cor de cadascú i ells començaren a expressar-se en diversos llenguatges, tal com l’Esperit els concedia de parlar. Quins són aquests llenguatges? Pot ser la glossolàlia, el do de llengües (la lloança que va més enllà de les paraules) i potser també el símbol del idioma nou, el de la fe i el de l’amor. Idioma veritablement universal, comprès i comprensible, per totes les nacions de la terra. Uns habitants de les quals eren presents a Jerusalem, amb aquesta mena de Mapa mundi que el llibre dels Fets descriu amb l’enumeració de tots els pobles, com un arc que dibuixa la geografia coneguda llavors des Mesopotàmia (orient) a Roma (occident) i també Egipte (migdia). Com una mena de traç que parteix de Jerusalem (l’Església mare) i que marcarà les direccions dels missioners cristians en els primers segles. Babel ha estat superada. (El pecat és confusió, la gràcia és harmonia). Tot el que diem no és tant estrany, ja que, fins i tot avui, els cristians de Corea reconeixerien els cristians de París per la mateixa Eucaristia i per la mateixa caritat. Si anéssim a una parròquia de Corea ens sentírem com a casa i si ells vinguessin aquí, també. Una i altres dirien: «Som a casa!». Una casa que des de la primera Pentecosta està plena de l’Esperit Sant.

En el nostre temps hi ha un corrent carismàtic, (el YouTube que us posem és una trobada de carismàtics a Roma) que ho manifesta. Nosaltres no ho veurem , però aquest és el futur de l’Església. Hi ha cristians que encara no han rebut l’efusió de l’Esperit Sant. Tenen l’Esperit i no ho saben. No n’han fet foc que abrusa dins seu i lloança. La renovació carismàtica és el gran regal del Senyor al nostre temps. Realment hi ha l’Esperit de Crist. El papa Francesc és un gran carismàtic, porta l’efusió de l’Esperit Sant i la regala d’arreu on va.

divendres, 2 de juny de 2017

El bisbe Xavier Novell, de Solsona, tractat sense miraments.

El diumenge passat, per una frase escrita pel bisbe Xavier de Solsona, al Full de la Parròquia, en la qual no maltractava a ningú (en absolut, ni de lluny) fou tractat sense miraments en els mitjans de comunicació de Catalunya.

Des del blog ens adherim a la seva persona i preguem pel bisbe Xavier. No està bé que tractin tant malament a un bisbe del nostre país. No hi perd l’Església, hi perd el país que queda ben galdós. El bisbe Xavier és un bon bisbe, cercador de noves formes d’evangelització, ha format part de l’escoltisme català, ha treballat pel país, per la llengua i per les persones.




No està bé que una opinió respectuosa s’interpreti sense context i sigui denunciat com a homòfob de qualsevol manera, com si hagués comès un crim vergonyós. Una campanya així vers el bisbe més jove de Catalunya és desmesurada, nociva i fa mal. L’Església a Catalunya no es mereix ser tractada d’aquesta manera. No és un bisbe que es tractat malament, és tot el que representa.

No podem passar a confondre la llibertat d’expressió amb l’imperi d’una ideologia o d’un pensament totalitari. Els mossens que dia a dia estem a les parròquies no ens poden acusar de no estimar la gent i el nostre poble. Si l’ajuntament de Cervera ha decretat que el bisbe Xavier és una persona non grata, els creients l’acollim amb tota gratitud i preguem per ell. No és el bisbe que queda malament, és el país que queda malament i una notícia així no té perquè encapçalar tots els telenotícies d’un diumenge. Provoca nàusea.

Definitivament, el bisbe Xavier no és cap homòfob. Només ho pot dir un ignorant o un que no juga net. A més, per si tot això ha molestat o entristit algú, el bisbe s'ha disculpat. No teníem cap dubte que així seria, demostrant, una vegada més, la total falta d'intenció d'ofendre o fer mal.

Adjuntem un fragment de la nota que ha publicat:

No he discriminat a ningú ni he lesionat cap dret personal. Són falses les acusacions d’homofòbia que m’han adreçat. Estic absolutament convençut, com diu l’Església, que tota persona és digna de respecte sigui quina sigui la seva raça, nacionalitat, religió i tendència sexual. Faig meu també allò que continua dient el Papa Francesc a AL 250: “Per això, desitgem primer de tot reiterar que tota persona, independentment de la seva tendència sexual, ha de ser respectada en la seva dignitat i acollida amb respecte, procurant evitar «tot signe de discriminació injusta», i particularment qualsevol forma d’agressió i violència”.

dimecres, 31 de maig de 2017

31 de maig.- Visita espiritual a la Mare de Déu de l'Alba a la Parròquia de Crist Rei


És la imatge venerada a la nostra parròquia, construïda per l’escultor Ramon Ferran, reusenc. Ella presideix la nostra comunitat parroquial. Rep l’encens a les celebracions i és sota la seva imatge que celebrem l’Eucaristia. Ella, la filla de Sió, la Mare, plena de goig pels fills. És invocada i cantada amb el títol de «Mare de Déu de l’Alba». A totes les celebracions, de manera habitual, cantem al final: «Sota la vostra protecció» (menys el Temps de Pasqua, que cantem el Regina Caeli). Existencialment la vinculo sempre als cristians perseguits ja que quan prego demano la seva intercessió pels creients perseguits, el darrer esdeveniment tant dolorós, els cristians a prop d'Aldua (sud d’Egipte) quasi la totalitat dels qui anaven a l’autobus foren assassinats. Abans se’ls va demanar que abjuressin de la fe cristiana, però cap d’ells ho va fer. Són màrtirs, doncs.

És amb aquesta visita espiritual que acabem aquesta sèrie quasi completa del més de maig, dedicada a la Mare de Déu. invocada a prop del mar del litoral de l’arxidiòcesi. Maria forma part de la vida eclesial i ara, com sempre, tots els signes que hi ha (tant esperançadors) de renovació de l’Església estan sota el signe de la Mare de Déu. Ella representa com la mediació eclesial, com una atmosfera de la presència de Crist que atreu sobre sí els compromisos eclesials: d’adoració del Crist Eucaristia, d’amor als pobres, d’obediència a la Paraula. Ella, Maria, és la que va al davant i ens acompanya en el pelegrinatge de la fe. Fixeu-vos les grans acciona pastorals del Papa, fins i tot les seves visites apostòliques, totes sense excepció estan sota el signe de Maria. Realment ella és l’alba d’un nou dia, alba precursora, d’una Església, vestida de blanc, innocent, amorosa, servidora, atenta i humil.


En el cor immaculat de Maria (el centre més íntim de la seva vida) Maria només tenia a Crist, el seu Fill. Així també hauria de ser en el cor de l’Església. Maria mai és el centre, però està darrera i al costat, quan Ell hi és tot va bé. Quan no hi és quelcom de la vida cristiana falta. Ella es la punta de tendresa que cal per a ser evangelitzadors, per a ser orants. Quan el catolicisme ha defugit Maria sempre ha caigut en la ideologia. O en formes gnòstiques, que dins de l’Església, són més demolidores que les atees. És un cristianisme sense gràcia. Seria llarg d’explicar però considereu-ho: si en el calvari no hi hagués estat Maria, hagués faltat alguna cosa. Calia la presència humil de la Mare, postergada al darrer lloc, enmig dels pecadors que crucificaven el Fill. Ella representava allí l’amor eclesial. Des d’aleshores sempre hi és present, com serà humilment present a Pentecostès que estem a punt de celebrar. Gracies, oh benaurada Verge Maria, per acompanyar el camí de la fe:

Transcric el «Veritablement sou digne» dels orientals:

Veritablement és digne que us beneïm,
oh benaurada Mare de Déu,
vós més que venerable els querubins,
incomparablement més gloriosa que els seradins:
veritablement sou la Mare Déu
i nosaltres us magnifiquem
al·leluia, al·leluia, al·leluia.

diumenge, 28 de maig de 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge de l'Ascensió del Senyor (Cicle A)


El final de l’evangeli de Mateu –com tot aquest evangeli és grandiós-. El text relata la darrera aparició de Jesús Ressuscitat als deixebles. L’Ascensió del Senyor –a la dreta del Pare– no és una inauguració d’una absència, sinó d’una presència nova. Ja no el veurien mai més amb els ulls de la carn, però el portaran sempre en el cor per la donació de l’Esperit de la Pentecosta. En primer lloc es una manifestació de la Trinitat: el Pare pren el Fill en l’Esperit Sant. El pren, se l’endu (analámbano). Així es anomenada la festa en ritus bizantí: Análêpsis. El qui ha davallat és ara el qui puja: la katábasis esdevé anàbasis. Tot queda invertit. Amb un gir complet teològic, com redreçat vers Déu. Tot el que havia estat posat de cap per avall ara ha estat posat de cap per amunt. Amb un moviment que ho inclou tot. L’Ascensió celebra l’article de la professió de fe: Et ascendit in coelum, sedet ad dexteram Patris.

La fe cristiana arriba al punt més alt i increïble: un de la nostra humanitat, (la humanitat que el Verb va assumir) està en Déu, una humanitat glorificada. Per tant, l’ascensió de Jesús és preludi i possibilitat de la resurrecció de la nostra carn (de la nostra humanitat). És en el seu Cos gloriós que ressuscitarem en la vida benaurada. Realment magnífic. La humanitat (qualsevol home i dona) porta la imatge de Déu per creació. Aquesta imatge no podia ser destruïda ni es podia perdre. Jesús pel seu misteri pasqual ha recuperat per tots nosaltres «la imatge i la semblança de Déu». l’Esperit Sant que amaga i vela cap a dins de la Trinitat la humanitat glorificada del Senyor és representat en el núvol de la glòria, el mateix núvol que el revelarà al final de la història. Sant Joan Damascè, citat al CEC n. 663, explica: "Per dreta del Pare entenem la glòria i l’honor de la divinitat, allí on aquell que existeix com a Fill de Déu abans de tots els segles, Déu consubstancial al Pare, s'asseu corporalment després d'haver-se encarnat i d'haver estat glorificada la seva carn"


Els onze deixebles a la muntanya de la Galilea, no vol dir la Galilea del nord, sinó al capdamunt de la muntanya de les Oliveres, ben a prop de la ciutat (això és un equívoc que s’ha arrossegat molt de temps). Ells en veure Jesús es van postrenar. La prosternació és adoració només deguda a Déu. Els imagineu? Tots onze postrats, a terra, sense gosar mirar, I dins de manera recurrent el pensament. «És Jesús, és el Senyor, és el Mestre». En tot l’evangeli els deixebles s’acosten a Jesús, ara finalment és al revés: El Mestre s’acosta a ells. El text del leccionari diu: «alguns, però, dubtaren», és clarament una mala traducció, quasi còmica: Com podien dubtar? La traducció és: «Tot i que alguns havien dubtat». I, oh sorpresa, ara ve el gran manament precedit per la forma reial «Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra». I en nom d’aquesta autoritat grandiosa, els envia en missió. Una missió grandiosa també, que no coneixerà límits ni en el temps ni es l’espai.

«Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el Nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant» i «ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat». La traducció no és acurada, significa: «Aneu, sortiu de Jerusalem» Aneu a tots els pobles perquè ells hauran de formar un poble de pobles, un poble de molts i de moltes nacions. I feu a aquests a qui anireu a trobar «Deixebles meus».

El nou poble serà un poble de deixebles, el nou Poble de Déu. El signe de pertinença serà la triple immersió en un únic Nom, de tres Persones, el Nom (Unitat) format per les tres Persones (Trinitat). Vet aquí que tot el Nou Testament arriba a la plenitud amb la revelació de l’únic Nom, de l’essència única i de la distinció de Persones. Tot el Nou Testament troba en aquest final de Mateu la síntesi i no es pot dir que aquest final sigui posterior o teologitzat ulteriorment, pertany al primaríssim nucli de la tradició apostòlica i esdevé la professió de fe en la Trinitat, que s’imposa davant de l’arrianisme que vindria d’ahir i dels noves formes arianes actuals que neguen la divinitat del Fill.

Ells hauran de prendre aquest decisió d’enormes consequêncies. Ara i aquí començava el camí de l’Església. En aquest camí vivim, ens hi hem posat, volem que les nostres transcorrin. és un camí pel qual han passat molts abans que nosaltres i també, molts, després de nosaltres passaran. Però per uns i pels altres, i també per nosaltres, preval la única promesa: Jo seré cada dia amb vosaltres fins a la fi del món. Que bonic Déu! l’Evangeli de Mateu s’obria amb la profecia i revelació de l’Infant que portava el nom de l’Emmanuel. També aquest Evangeli s’acaba, a manera de solemníssima i impressionant inclusió, amb el Jo seré amb vosaltres. I cada dia, sempre. Crist ja és Emmanuel en el seu Nadal i ho és també en la glòria de la seva Ascensió. No puc deixar el comentari sense transcriure el bell prefaci de l’Ascensió El Senyor de l’univers, no ha pujat per apartar-se de a nostra petitesa. Sinó perquè nosaltres els seus membres, tinguéssim confiança de seguir on ens ha precedit el nostre cap i pastor

divendres, 26 de maig de 2017

Tots érem a la Plaça de Santa Anna, a Manchester, pregant, plorant...


La famosa cantant Ariana Grande va escriure aquestes bellíssimes i sentides paraules al seu twitter: «From the bottom of my heart, I am so sorry. I don't have words». (Des del fons del meu cor, ho sento moltíssim. No tinc paraules)

Té raó i més que raó. Que podem fer? Sinó pregar. Per les famílies: Com podran continuar vivint sense les seves filles? Penso en la nena de vuit anys Saffie Rose Rousso. Quina compassió més gran que fa tot. Que siguin maleïts els qui es proposen fer mal. Que no se’n vegin goig dels fills, ells que no deixen viure els fills dels altres. Fa impressió escriure el nombre de morts: 22 i de ferits: 57.



Ara escrivim per Manchester, noblíssima ciutat d’Anglaterra i demà per a qui? Una nena de vuit anys.... per favor! Déu meu, això no!. Des del Blog ens unim al dolor del Regne Unit i de tot el món. I que s’acabi aquest terrorisme o que l’acabin ja. Tots érem a la plaça de santa Anna a Manchester Citty. Tots érem allí, pregant, plorant. Fins i tot la reina Isabel, tant anciana, acompleix amb el seu deure humanitari, visitant noies accidentades en Royal Manchester Childrens. Compareu-la amb el beneit del Trump fent negocis d’armes amb els d’Aràbia Saudita (no és ni una democràcia). Sort que el Papa no li va fer gaire bon paper quan el va rebre.



Governants com la reina Isabel formen part evidentment d’una altra generació, són d’aquells que encara estan amb el seu poble en els moments que cal, com l’emperador del Japó, llavors del terratrèmol. La reina deia contínuament: «És una cosa terrible el que ha passat i molt malvada». I per consolar a les noies els deia que li agradava molt la cantant, que segurament no havia escoltat mai ni li agrada gens. També hem de saber que els dos equips de la ciutat Manchester City i United han fet un gran donatiu a les víctimes de l’atemptat. Entre els assistent al concert també hi havia la dona del Guardiola i les seves filles. Tots estan bé.

Els dos clubs de la ciutat: Manchester United i Manchester City manifesten plegats el seu condol
formant una preciosa frase amb els seus noms (City i United) podent-se llegir com a:
UNA CIUTAT UNIDA.

En honor a les víctimes escoltem el Te Deum de Charpentier.

dimecres, 24 de maig de 2017

Nota informativa

Per causes totalment alienes a la nostra voluntat hem hagut de suspendre la bonica sèrie sobre imatges de la Mare de Déu. Esperem que els capítols que han sortit us hagin agradat i a veure si algun dia la podrem reprendre. Moltíssimes gràcies.

dilluns, 22 de maig de 2017

Oh, Pasqua nostra.

Fem un petit parèntesi en les nostres visites espirituals a la Mare de Déu en les seves diferents advocacions per les que es coneguda a diverses localitats del nostre país per poder llegir un magnífic article sobre la Pasqua, escrit per Mn. Rafael i publicat a Catalunya Cristiana.

Totes les santes Esglésies celebren a tot el món la cinquantena de la Pasqua, és una praxi ecumènica i universal i patrimoni de l’Església encara indivisa. Celebrem el «gran dia» de cinquanta dies, les set setmanes i el múltiple de cinc que indica plenitud. Per tot arreu ressona el triple al·leluia. El primer perquè lloem el Senyor, el segon perquè, si el lloem poc, el lloem encara més i el tercer perquè el lloem amb entusiasme. Tots participen de l’alegria universal: «Per això ple de la gran alegria de la Pasqua tot el món exulta», que canta el Prefaci. És una alegria que el Senyor ens ha donat que ve de saber que el Senyor ens estima, amb l’amor que el Pare li té: «Tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor » (Jn 15:9). Tenir notícia que el Senyor ens estima amb el mateix amor que el Pare li té és quelcom abismal.


En aquests cinquanta dies, tant els neòfits com els fidels, tenen dret a participar de la santa mistagògia. Aquesta paraula que és inusual a les nostres comunitats, hauria de ser comuna i familiar, com ho és la paraula «catequesi» i d’altres. La mistagògia és anar pel camí que porta cap a dins del misteri. La catequesi mistagògica no és per aprendre res, sinó per assaborir molt. Per la predicació, la pregària i la lectio divina és penetrar (més i més) en el que som com a creients. Crist és allò que m’ha passat a mi, el Qui he conegut, el Qui estimo, perquè és també el Qui em coneix i el qui m’estima. Quan conèixer el Crist és «el que m’ha passat» la pregària brolla sola, també el desig d’estimar i d’unir-me a la comunitat Església. I estar content que sigui així i donar-ne amb senzillesa gràcies a Déu.

És un ensenyament des de l’experiència i vivència de cada creient i de cada Església. L'Esperit Sant és el gran mistagog diví, el qui ens fa entrar en el món de Déu. És descobrir la meravella de què hem estat batejats en la mort i en la resurrecció de Crist i que vivim, en la temporalitat de la vida present, la Vida de Déu. És descobrir amb admiració de què hem estat ungits per l’Esperit Sant, que ens dóna el coneixement de les coses de Déu, ens fa apòstols i ens dóna una mirada de tendresa vers la humanitat i una passió pels qui sofreixen. Es descobrir (més i més) què significa participar del banquet eucarístic, ja que qui s’uneix al Senyor esdevé un sol esperit en Ell (1Co 6:17). La mistagògia ve de la predicació al ritme de les lectures dels diumenges de Pasqua, que ens situen no al llindar del Misteri de Crist, sinó en el cor. Les lectures dels diumenges de Pasqua són bresques del mel.

Si volem créixer en nombre hem de créixer en qualitat. És una llei molt cristiana. Si no hi ha qualitat de vida cristiana, l’Església no pot evangelitzar res. Quin amor de Crist hem d’anunciar si nosaltres no n’hem fet carn de la nostra carn i vida de la nostra vida? La qualitat de la vida cristiana ve de la vida de la gràcia, només de la gràcia, del Foc inconsumible que ens és donat per la Pentecosta.

diumenge, 21 de maig de 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge VI de Pasqua o de la promesa de l'Esperit Sant (Cicle A)


Aquest Diumenge VI de Pasqua és en tots tres cicles el: «Diumenge de la Promesa de l’Esperit Sant», el qual anomena: «Advocat, Defensor». Fins a cinc vegades en el discurs de comiat el Senyor fa la promesa de l’Esperit Sant: I)14:16-17; II) 14:26; III) 15:26-27; IV) 16:17-18 i V) 16:13-15. La perícopa evangèlica es continuació directa del fragment del diumenge passat. No hem d’oblidar el context solemne, dramàtic, confidencial d’aquests moments. El Senyor els havia rentat els peus, (havia instituït l’Eucaristia), havien escoltat la predicció de la traïció de Judes i de la negació, havien sentit que ell era el «camí, la veritat i la vida», i també que ell era la icona perfectíssima del Pare: «Qui m’ha vist a mi ha vist al Pare». Ara els comunica una altra nova: rebran l’Esperit Sant com a darrer do seu, com el regal darrer, últim i també el més gran de Jesús. El rebran com una realitat divina (perquè tot el que és seu, és del Pare) i «en Déu tot és Déu», menys la paternitat, la filiació i l’espiració, que són pròpies de les divines persones de la Trinitat, consubstancials per essència i naturalesa a la Trinitat Santa.

El fragment és circular, obert i tancat amb el mateix tema. Tot és una qüestió d’amor: «Si m’estimeu». Ell pregarà al Pare (ho farà des de la creu) i el Pare ens donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre. Defensor (paráklêtos), advocat defensor. El qui ens defensa sempre davant del Pare, com un dir: «Aquests són meus». Com un advocat que defensa els qui han experimentat el pecat del món i obté l’absolució. La sorpresa dels deixebles devia ser enorme!


El món, que significa el món que es tanca a la llum de Déu, la no fe, dominat pels poders del Mal, no el pot rebre, però ells sí, perquè ells han estimat el Fill. (Estimar i creure, aquí és el mateix). El món no és capaç de conèixer-lo ni de veure’l i davant la manifestació de l’amor, pur i gratuït, el món escamparà la sospita, el dubte, perquè no pot creure que la llum i l’amor siguin purs. Perquè la nit no pot suportar la llum, li molesta. L’ Església amb la seva pobra fe, humil i senzilla, serà sempre la casa de l’Esperit Sant i la morada de l’amor de Déu. Allí farà estada: «Perquè habita a casa vostra i estarà dins de vosaltres». Així ell tornarà a nosaltres i no ens deixarà orfes.

Jesús ja no el tindran mai més al davant, no veuran més els seus ulls ni sentiran mai més les seves mans a les seves espatlles però estarà dins d’ells, en el seu cor. Com una Presència inconsumible. I l’Esperit Sant els farà participar de la Vida de Crist: «Jo visc i vosaltres viureu». Aquest «d’aquí a poc temps» és el temps que hi ha entre Pasqua i Pentecosta. Aquell dia passarà quelcom meravellós: «Aquell dia, coneixereu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres». La seva absència (apousía) serà omplerta de la Presència inefable de l’Esperit Sant que, dins nostre, donarà testimoni de què el Crist ha ressuscitat i està amb el Pare. Una presència recíproca, vosaltres estareu en mi i jo en el Pare, i el Pare estarà en el Fill i els deixebles. I aquest «estar» és el mateix Esperit Sant, que és un romandre sempre, un quedar-se per sempre.

Som hostes de la Trinitat Divina. Aquest és el destí de la humanitat redimida, en aquest món i en l’altre. Els deixebles formen en Ell una realitat única, que per Ell (Jesús) està dins del Pare. I s’estableix la llei de menor a major: el qui m’estima el meu Pare l’estimarà B) I jo també l’estimaré i C) I em manifestaré a ell. Es manifestarà en el secret de la pregària i en el darrer dia, quan la presència invisible esdevindrà presència visible en el Regne. Mireu quina cosa més maca: estem en aquest món, però ja estem en Déu. El cel serà l’eclosió d’aquesta veritat. En el camí l’Esperit defensarà com un advocat excel·lent, el millor. No és d’ofici, és d’amor. El tema és encara és més profund, ja que no tant sols defensa, sinó que consola. En el Salm hem cantat: «Ell és la nostra alegria».

dissabte, 20 de maig de 2017

20 de maig.- Visita espiritual a la Mare de Déu dormida de la Prioral de Sant Pere de Reus




És una de les imatges, al meu entendre més precioses de la imatgeria religiosa de Reus. La policromia és bellíssima. Cal mirar-la detalladament. Hi ha tots els colors. com una cascada. Fa pensar en el fons marí il·luminat pel sol. Res és comparable amb el rostre de Maria, és la serenitat pura. Realment és una dormició. Un tancar els ulls en un instant imperceptible per obrir-los a la llum de la resurrecció. El rostre insinua un somriure dolcíssim, que només els creients endevinen el seu secret.

Les mans (oh mans que van sostenir el Verb de Déu) són delicades, però també de dona forta, avesada al treball. Realment és la Immaculada Concepció de Maria que no podia conèixer la corrupció del sepulcre, ella que ha estat assumpta –acomplerta la seva vida terrenal– en cos i ànima al cel. La imatge –no he mirat la documentació– deu ser del final del XVI (de les poques peces salvades de la Prioral abans de l’horror del 36).

Aquestes imatges el dia de l’Assumpció eren posades a l’altar major, amb el ciri pasqual i rebien l’ofrena de les flors i de l’encens. Aquesta festa en llatí i en grec es diu: «Dormitio/χοίμŋσις».

Quan contemples aquesta imatge et venen les homilies de sant Joan Damascè o de sant Germà de Constantinoble al pensament, ells, els cantors de la Mare de Déu.

És una festa ecumènica, celebrada universalment per les Santes Esglésies. Als pobles de Catalunya hi havia el costum de posar alfàbrega al voltant de la imatge de la Dormició de Maria, ella que és com un hort amarat d’aigua, de nit d’estiu. La plena de gràcia.

Escoltem Agne parhene. Per dir-ho així és la Salve Regina de l’orient. Deixeu-vos prendre per aquesta música. Es una música bressolada amb un amor a Maria.



divendres, 19 de maig de 2017

19 de maig.- Visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat de Reus, venerada a la parròquia de sant Joan de la ciutat.


Reus és una ciutat molt mariana. A sant Joan, una bella església neogòtica de començament de segle, hi ha una devoció molt arrelada a la Mare de Déu de Montserrat. Existeix la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat, que nasqué, com tantes altres d’arreu del Principat, en temps de la renaixença del nostre país. El seu origen està vinculat al beat Mn. Jocund Bonet, prevere i màrtir, que fou rector de la parròquia fins al 1936. El dia de la Mare de Déu es fa una ofrena floral a l’altar on es venera la imatge de la Rosa d’abril. S’hi celebra l’Eucaristia amb el cant de la Salve i del Virolai. També el cant de les Majorales. El Mossèn sempre prepara amb amor aquesta festa i n’està content. La pintura que hi ha de rerefons de la imatge és de l’any 1920 i feta per l’artista reusenca Magda Folch. La capella fou inaugurada al culte l’any 1930 i –a despit de la destrossa del temple del 36– conserva elements contemporanis.

Amb el temple recentment restaurat la capella de la Mare de Déu de Montserrat és lluminosa, amb la bella llum que entra pels vitralls policromats, amb matisos tant variats al llarg del dia. La llum que entra a l’hora tèrcia, a les 10, en què habitualment se celebra la santa Missa, és preciosa i fa honor a l’Hora daurada, que deien els antics liturgistes, per referir-se a l’hora en què els apòstols van rebre l’Esperit Sant. El vitrall de la capella, amb una representació de Sant Jordi i l'escut de Catalunya, fou dissenyat pel pintor Darius Vilàs i va ser premiat com el millor vitrall català construït entre 1930 i 1936.

El sòcol on reposa la santa Imatge és de pedra, de roca tallada i portada des de la santa muntanya. Maria és l’alba naixent i la ciutat de Déu que somnià David. Alba naixent que anuncia la llum que és Crist i el veritable temple que contingué el qui el cel i la terra no poden contenir, segons una de les més antigues antífones dedicades a Maria.

Aquell qui la terra, el mar i els cels, veneren, adoren i aclamen,
aquell que regeix el món, Maria el porta en el seu sí.

Des de fa molts anys fidels de Reus peregrinen a Montserrat per la primavera, hi porten el seu amor i la seva alegria i retornen amb la sentor de la muntanya de penyals, coberts de romaní