dissabte, 21 d’abril de 2018

REGINA CAELI LAETARE

Tota l’Església canta amb joia immensa l’antífona mariana Pasqual: Regina caeli laetare. Quan el canto a la Parròquia penso amb mils de parròquies a tot el món, monestirs, catedrals, seminaris que la canten durant la festa de cinquanta dies que és la Pasqua. És com una respiració, com un crit de joia, com el naixement d’un infant: Es un dir: «Mare, ha ressuscitat» I viu per sempre. Està en nosaltres. L’aire surt del pulmó per fer la nota precisa: resurrexit.

Maria és la primera d’alegrar-se de la resurrecció del seu Fill. I el cant de l’església és una felicitació. En gregorià té dues melodies, la simple I la solemne. També és definitiva la versió de Mozart. Cantem-la a cor ple en aquesta Pasqua: La resurrecció de Crist és l’alegria més gran de l’Església, també del cor de la Mare de Déu.

Posem tres versions de la Regina Caeli

Gregoriana simple


La de W. A. Mozart


La de Marco Frisina


dimecres, 18 d’abril de 2018

Això és propi d’un Papa

El Papa és sempre un pastor i una representació del Bon Pastor. Fa tendresa tant el gest com les paraules que el Papa diu al petit Emmanuel, plorós per la mort del seu pare.


Sempre m’han fet mal els cristians que amenacen amb les penes de l’infern. Sort en tenen de la misericòrdia divina. Un ha de témer per la seva pròpia condemnació, no per la dels altres, aquests s’han de confiar a la misericòrdia divina i a la pròpia penitència. No s’ha d’oblidar que Crist davallà als inferns i allí també salva. Allí hi ha el veritable butlletí de victòria! 

Gràcies, Sant Pare Francesc, per les teves paraules, pels teus gestos que commouen, pel teu ser pastor. Tot fa que l’Església Catòlica, estesa per tot el món, estigui contenta i orgullosa de tu! Gestos així i paraules senzilles com les que dius, per consolar a un infant, formen part del teu magisteri, el magisteri de la càtedra més elevada, la del successor de Pare i vicari de Crist a la terra.

diumenge, 1 d’abril de 2018

Pasqua 2018


Una Pasqua divina avui se’ns ha revelat.
Pasqua nova i santa.
Pasqua solemníssima de Crist!
Pasqua immaculada i gran.
Pasqua dels creients.
Pasqua que obre les portes del Paradís.
Pasqua que santifica a tots els cristians.
Pasqua dolcíssima,
Pasqua del Senyor. Pasqua!
Una Pasqua santíssima ens ha estat donada!
És Pasqua: celebrem-la.
Abracem-nos mútuament.
Vós, oh Crist sou la nostra Pasqua que destruïu tota tristesa,
El Crist Jesús resplendent i gloriós ha ressuscitat.

Estikiràs de Pasqua de la Litúrgia Bizantina

Bona i santa Pasqua a tots els lectors i seguidors
 del Blog de Crist Rei de Reis,
 que Crist visqui en els vostres cors 
i sigueu testimonis de la seva resurrecció.

divendres, 30 de març de 2018

Tots a la Vetlla Pasqual!!

La Vetlla Pasqual a la nostra parròquia serà dissabte a les 10 de la nit.


Joia i corona, cor i centre de tot l'any litúrgic, és la santíssima Vigília Pasqual, la nit de Pasqua, del dissabte al diumenge de Resurrecció. Viure-la és una experiència espiritual profundament impactant, enriquidora. Enforteix la fe, nodreix l'esperança, encén la caritat.

Com perdre-se-la? Qui seria capaç de faltar?

És la més antiga de les celebracions de l'any -juntament amb el diumenge cristià- la més tradicional i la més important. Quantes generacions de catòlics l'han viscut! Passaven la nit en vela, encenien els llums i el ciri pasqual, escoltaven moltes lectures bíbliques, cantaven els salms i pregaven, després celebraven el Baptisme i la Confirmació de tots els catecúmenes i, finalment, la Eucaristia pasqual.

El silenci exterior i interior, l'austeritat de la Quaresma, s'acaba en la Vigília Pasqual: Ja es canta el Glòria (aquesta nit sí que es toquen les campanes en cantar-lo, com a ritus propi) i, per fi, per fi!!, torna el solemne i alegre Al·leluia que ressona joiós!!

Participant en la Vigília Pasqual, ens incorporem a la tradició de generacions anteriors que vetllaven, tot esperant la Resurrecció santíssima de Jesucrist. No deixis el teu lloc buit!

Fragments d'un escrit publicat per
Javier Sánchez Martínez
Sacerdot de la Diòcesi de Còrdova.

dissabte, 24 de març de 2018

Via Crucis 2018

Oració inicial

Us adoro, oh santa Creu,
ornada amb el Cos santíssim del meu Senyor,
amarada i coberta de la seva Sang preciosa.
Us adoro, oh Déu meu, clavat a la Creu per mi.
Us adoro, oh santa Creu per amor d’Aquell qui és el meu Senyor.
Amén.


Primera estació.- JESÚS ÉS CONDEMNAT A MORT.


V/. Us adorem, oh Crist, i us beneïm,
R/. Perquè amb la vostra santa Creu heu redimit el món.

Meditació:

A Jesús tots el varen condemnar. Els jueus i els pagans. Tots l’entregaren. I l’Església l’abandona: Judes el traeix, Pere el nega i el deixebles fugen. Ell es disposa a viure les seves darreres hores sol. Només amb la mirada vers el Pare i amb l’amor de l’Esperit dins del seu cor. Ser cristià és aprendre, dia rere dia, a fer el camí de la fe, viscut en la vida quotidiana, amb aquesta intimitat: només Déu sap el camí de la meva fe. Ell sap del meu amor i coneix els meus sofriments. Ell sap de les pregàries i dels sentiments del meu cor. Només Déu. Cal caminar cada dia confiant en el seu amor. Amb la mirada posada en Déu: Ell és l’origen, el camí, la meta i el contingut de la vida eterna. Ho cantem en el Salm: «Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai, aquesta és l’esperança que posem en Vos».

V./ Tingueu pietat de nosaltres, Senyor.
R./ Tingueu pietat

Oh, Santa Mare, en mon cor fixeu les nafres de Jesús clavat a la Creu.


Segona estació.- JESÚS PREN LA SEVA CREU.


Meditació

Ell pren la Creu. Sap que amb ella anirà a la mort. Aquí acaba el seu camí. Tota la seva predicació. Vers aquí l’ha portat l’obediència al Pare. Ara ja ha acabat el temps de la predicació del Regne de Déu, ara el consuma amb l’ofrena de la seva vida.

Li ho han pres tot. Però l’Esperit de l’Amor ningú no li pot prendre. Està present en el seu cor. Ell havia dit: «El Pare m’estima, perquè dono la vida i després la recobro. Ningú no me la pren, sóc jo qui la dono lliurement» (Joan 10, 17). Ell pren la creu amb la llibertat sobirana del seu amor. En la creu morirà, una creu que marcarà pels segles dels segles la perfectíssima geometria de l’amor de Déu Trinitat. És mirant la creu que comprenem les paraules de sant Pau:

«Demano a Déu que, per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors, i així, arrelats i fonamentats en l'amor, sigueu capaços de comprendre, amb tot el poble sant, l'amplada i la llargada, l'alçada i la profunditat de l'amor de Crist» (Ef 3, 16).

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor...


Tercera estació.- JESÚS CAU PER PRIMERA VEGADA.


Meditació

Hi ha tres caigudes, perquè en tot hi ha un inici, un creixement i una plenitud. Als inicis de la vida cristiana hi ha un propòsit: per amor a Tu portaré la Creu. En aquest propòsit inicial, tant generós, sovint caus i aviat desisteixes. Després ve la creu de la vida, aquesta també et fa caure. De vegades fins a l’extrem de dir: No puc més, no puc més amb la meva vida. Prou, Senyor... Finalment, i això és una gràcia, aprens que no ets sol a portar la creu. Jesús la porta amb tu i per tu. Cal que posem la creu de Jesús en la nostra vida. Aquesta ens salva. Amb Jesús no tant sols podem acceptar la creu de la vida, fins i tot la podem estimar i, encara, en podem donar gràcies, perquè ella ens santifica i ens fa imitadors del Crist que per tots ha portat la creu. L’apòstol va dir: «Estic content de patir en la meva pròpia vida allò que encara falta als sofriments de Crist en bé del seu cos, que és l’Església» (Col 1:26). També l’Escriptura diu: «Alegreu-vos de poder compartir els sofriments de Crist» (1Pe 4:3).

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor...


Quarta estació.- JESÚS TROBA LA SEVA MARE


Meditació

L’amor, quan és ple i madur, calla i comprèn sense paraules. A una mare no cal dir-li res del fill, ho sap tot i ho endevina tot. Maria, trobant-lo en el camí de la creu, ho comprèn tot de Jesús. Ella recorda les paraules que Jesús li havia dit durant les alegres noces de Canà: «Encara no és arribada la meva hora». Ella sap que ara és quan ha arribat aquesta hora. També el Senyor la mira amb un immens amor, és la seva estimada mare, i dins seu decideix que ens la donarà a tots. Com si li digués: «T’estimo tant, mare, que et regalaré a molts com a fills, ells també seran germans meus.». És per això que després dirà al deixeble estimat: «Fill, aquí tens la teva mare». Entre llàgrimes i sense dir-s’ho, tots dos endevinen que ara se celebren les veritables Noces, les de Déu amb la humanitat. Sentim les paraules de l’Apocalipsi: «Ha arribat l'hora de les noces de l'Anyell, i la seva esposa ja està engalanada» (Ap 19,7).

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor...


Cinquena estació.- JESÚS ÉS AJUDAT PEL CIRINEU A PORTAR LA CREU


Meditació:

Jesús es deixa ajudar pel Cirineu. Aquest era un estranger, algú que no formava part del poble de la fe. És com si diguéssim: «Un no catòlic va ajudar Jesús». Sempre hem de recordar tantes persones que, perquè estimen, no estan lluny de Déu. Per aquest amor, per petit que sigui, ja estan en Déu. L’amor, la caritat, no s’han extingit en els seus cors. Pensem, per exemple, en tants voluntaris que, tal volta no són creients, i recullen els immigrants en la seva dramàtica travessa per arribar a les costes d’Europa.

També hem de considerar un altre punt: Jesús es deixa ajudar per un altre. Tots som pobres, pecadors i portem les ferides de la vida. Tots necessitem de l’amor de Déu i de l’amor dels altres. No podem pecar de suficiència i hem de tenir la humilitat de deixar-nos ajudar pels altres. Demanem ara al Senyor que les persones que passen per situacions de sofriment, trobin persones bones que les ajudin i elles tinguin la humilitat de deixar-se ajudar.

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor...


Sisena estació.- LA VERÒNICA EIXUGA EL ROSTRE DE JESÚS


Meditació

És bonica la tradició de l’Església-Mare de Jerusalem que traduí en un personatge una veritat teològica. Verònica vol dir: «Veritable icona», veritable imatge. Els cristians contemplarem la faç de Jesús en les persones que porten inscrit en el rostre el sofriment: els refugiats sense pàtria, els exiliats, els empresonats, les dones maltractades, els infants que no poden jugar per causa de la guerra, els aturats i tots aquells que són víctimes de la injustícia del món. En ells cal contemplar la faç velada de Jesús i són aquests rostres aquells als que hem d’eixugar les llàgrimes del dolor, amb una caritat activa, solidària i incansable. Intercedim en aquesta estació pels qui sofreixen. Fem silenci. La pregària d’intercessió és la forma més alta i cristiana de solidaritat. Tal volta en moltes situacions no podem fer res, però sempre podem pregar. La pregària és estimar els altres en Déu i en la comunió dels sants. Amb la pregària estic a prop dels qui sofreixen i també a prop dels qui els ajuden. Tot el que es fa en el Cos de Crist és participat per tots.

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor...


Setena estació.- JESÚS CAU PER SEGONA VEGADA


Meditació

En aquesta segona caiguda el Senyor ens recorda que tots som pecadors. Tots els sants, excepte Maria, són pecadors convertits a Jesucrist. Que ningú de nosaltres digui: «Jo no peco». Tots pequem, al menys d’omissió. El cristià ha de dir, amb el Salm, «Aparteu la mirada dels meus pecats, Senyor» i també «Tinc sempre present el meu pecat i he fet el que és dolent als vostres ulls». Cal tenir els pecats davant dels nostres ulls, perquè Déu no els tingui presents davant dels seus. Els dies sense Déu són dies perduts, dies sense pregària, dies sense testimoni, dies sense amor. Som deixebles desmemoriats, amb el cor endurit, amb amors possessius, referits al propi jo. De tot això hem de demanar perdó al Senyor. També de les paraules vanes i de la peresa per a fer el bé. I així tantes coses per l’estil.

En aquesta Quaresma adelerem-nos a rebre el Sagrament de la Penitència. És el Sagrament de l’alegria, d’un nou començament. El Senyor ha caigut perquè nosaltres ens puguem redreçar. La vida cristiana és un tornar a començar sempre. Anem de començament en començament fins a un començament sense fi.

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor...


Vuitena estació.- JESÚS TROBA LES DONES DE JERUSALEM


Meditació

Elles el planyen, eren dones de Jerusalem. Representaven la ciutat de Sió que plora la mort dels seus fills com si fos la mort d’un fill primogènit. ¿Qui les pot consolar? Elles, joioses, l’havien vist entrar a la ciutat com un rei, ara el veuen “tret de la ciutat”, ple d’ignomínia i dut a la mort. La passió de Jesús sempre consola l’Església. El Senyor li surt a l’encontre per donar-li la pau, el perdó i la força. Ell no abandonarà mai els qui són seus. Ell sempre els mirarà compassius: «Almenys vosaltres m’heu estimat».

Que ressoni el cant de les Lamentacions: Jerusalem, Jerusalem, converteix-te al Senyor, el teu Déu; que és el mateix que dir: Església, Església, converteix-te al teu Senyor. El Senyor mateix, per boca del profeta Osees diu al poble: «Jo seré el metge de les seves apostasies, els estimaré ni que no s’ho mereixin».

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor...


Novena estació. - JESÚS CAU PER TERCERA VEGADA


Meditació

No pot més i cau per tercera vegada. Al límit de les seves forces. Com un sacerdot que es postra davant de les grades de l’altar, així el Senyor, abans de pujar a la seva creu. Ell, que a la creu esdevindria al mateix temps, sacerdot, altar i víctima. Tres vegades ha caigut, perquè tres vegades Sant és el Senyor.

La darrera caiguda del Senyor, enmig de la multitud, ens fa contemplar el seu títol de glòria: Ell és el rei. És rei perquè es el qui ha estimat més. Fixeu-vos: Jesús sempre va per terra: ajupit davant de la pecadora dibuixant una sentència d’amor a terra, agenollat per rentar els peus dels seus deixebles, postrat sobre la roca a Getsemaní i, ara, caigut, bocaterrosa, en el tram final del camí de la creu. Vet aquí la reialesa del Senyor, la reialesa de l’amor. Oh Crist, salvador nostre, salveu-nos!

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor...


Desena estació.– JESÚS ES DESPULLAT


Meditació

Talment Adam, que després del pecat s’adonà que anava nu, també el Senyor havia de ser despullat per a esser elevat a la creu. En Jesús va ser crucificat el primer Adam, per tal que es manifestés com el darrer Adam que dóna la vida (1 Co 15,15). En Crist tota la humanitat pecadora és exposada davant Déu (com una mena de confessió general). En la nuesa de Jesús veiem al descobert els nostres propis pecats i els del món. Cal que sentim en la nuesa de Jesús, la vergonya de les incapacitats per estimar, i del mal que hem fet.. Tot ha quedat descobert en Crist Crucificat. Ell expia tant la culpa com la pena i, si a l’infern hi ha algú, no és per cap culpa ni per cap pena (perquè ell les ha expiades) sinó perquè ha refusat el seu amor. En l’himne que trobem escrit a la carta de sant Pere escoltem aquestes paraules: «Ell mateix va portar els nostres pecats en el seu cos sobre el patíbul, perquè, morts als pecats, visquéssim com a justos. Ell, amb les seves ferides, ens curava»

Així Ell reconciliava el món, i entregava tota la humanitat a Déu Pare en l’amor de l’Esperit Sant. Ell que havia predicat: Benaurats els pobres ara compleix a la perfecció la benaurança i esdevé «el pobre» (pobre y sin nada, de sant Joan de la Creu) i, amb la seva pobresa, ens enriqueix a tots i ens obre el paradís que Adam va perdre. El primer Adam va tancar el jardí, el segon l’obre. I ningú ja no el pot tancar rere seu. L’obre per tots nosaltres.

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor...


Onzena estació.- JESÚS ÉS CLAVAT A LA CREU


Meditació

Claven a Jesús en la creu i la sang raja de les seves mans i els peus, complint-se a la perfecció les paraules del Salm: Les meves mans i els meus peus han foradat. Els soldats tiben les cordes i amb un esglai el cos de Crist queda elevat entre el cel i la terra. El dolor del Senyor és indicible i inimaginable. Ell recita els salms del poble de la fe: Pare, a les vostres mans lliuro el meu esperit... tot jo tinc set de vós, Déu meu... Déu meu per a què m’heu abandonat?. Mentre les trompetes del temple convocaven al sacrifici de la tarda, el veritable Anyell de la Pasqua era immolat i la salmòdia del Servent de Jahvè, recitada amb els seus llavis, esdevenia com unes primeres Vespres. Les primeres Vespres del dia solemne de Pasqua, quan les campanes de tota l’arxidiòcesi i de tota l’Església, tocaran a glòria.

Així el Senyor oferia el sacrifici que ens salva. El sacrifici amb el qual glorificava perfectament al Pare i santificava, també perfectament, la humanitat. Ofert amb l’encens -foc i amor de l’Esperit Sant- Jesús clavava a la creu el document que ens feia culpables i l’anul·lava, al temps que se’ns enduia com un seguici triomfal (cf. Col 2:15).

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor...


Dotzena estació.- JESÚS MOR A LA CREU


Meditació

Ell havia dit: «Mentre durin el cel i la terra, no passarà ni un punt ni una coma de la Llei. Tot es complirà». Amb la seva mort, Jesús compleix tota la llei per nosaltres, és per això que les seves darreres paraules seran Tot ha estat consumat; això és, tot l’amor viscut. Més és impossible.

Inclinà el cap sobre aquell pit ple de pregàries i d’amor al Pare. La darrera mirada, segur, va ser per Maria i per Joan (és el darrer que va veure en aquest món). Oh sí, la darrera mirada de Jesús és per l’Església! És com si digués: És per tu, Església meva, que moro; és per tu que dono la vida! És l’amor que et vivificarà generació rere generació!. Serà aquest amor que l’Església, en boca de Maria, cantarà en el Magnificat: L’amor dels qui creuen en Ell s’estén de generació en generació.

Ella, ara, la pobra serventa de Déu, només podia repetir plena de fe: Que sigui així, Senyor; Déu meu, que es faci segons la teva voluntat. Cadascú de nosaltres pot dir en aquest moment com sant Pau: M’ha estimat i s’ha entregat per mi. Que tota la creació emmudeixi davant de la mort del Just. Tota la Trinitat és aquí: el Pare ha lliurat el Fill en l’amor de l’Esperit Sant per nosaltres. Sant, Sant, Sant, veritablement sant és el Senyor.

Cadascú de nosaltres ha de repetir dins seu:
Sóc fill (a) de Déu per la gràcia del baptisme
Per voluntat de Déu, Maria és la meva mare.
Sóc membre del Cos de Crist
Sóc temple de l’Esperit Sant
Sóc fill (a) de l’Església.
Sóc hereu (va) de la vida eterna.

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor...


Tretzena estació.– JESÚS ÉS DAVALLAT DE LA CREU


Meditació

Desclaven Jesús i el davallen de la Creu. Nicodem porta el llençol per amortallar i Josep d’Arimatea el rep. Maria besa el front santíssim de Jesús i diu: «Gràcies, fill meu, per tot el que has fet per nosaltres». Enmig del gran dolor el deixeble estimat hi és present. Tots ells representen l’Església que rep el Cos de Crist. Se saben custodis i hereus del seu amor. L’Església custodiarà el Cos de Crist, l’adorarà en el Sagrament i l’estimarà en els pobres.

El rostre de Jesús, deixondit i distès ja del dolor, retroba la pau immensa del Fill de Déu. També nosaltres contemplant la Faç de Jesús trobem la pau, la pau dels fills i filles de Déu. Tota l’Església, plena d’estupor, es pregunta en aquesta estació: ¿Què n’haig de fer amb aquest amor immens i insuperable?

Només pot fer una cosa: Deixar que l’amor del Crist flueixi en el cor de tots, com un riu de gràcia, també de caritat. L’Església, quan es regada per la gràcia, esdevé un jardí on tot creix. Creixen la pregària, el desig de la lloança, la caritat humil, la passió pels pobres i per la justícia. Creix també el consol i la comprensió que ens hem de regalar els uns als altres. Els qui no viuen en l’amor de Crist no poden ser testimonis de ningú i de res, fora d’ells mateixos. Els apòstols i els màrtirs creixen en la terra de l’amor del Crist, on ha arrelat llur cor.

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor...


Catorzena estació.- JESÚS ES SEPULTAT


Meditació

Les mirròfores arriben amb els perfums. Uns perfums que ja no necessitaran. El cos de Jesús es posat a la pedra de la unció. Maria de Magdala porta la mirra, (és aquella dona de la qual el Senyor havia profetitzat: «Us asseguro que, quan l'evangeli serà anunciat per tot el món, també recordaran aquesta dona i diran això que ha fet»). (Mc 14:9). Malgasta-la tota, Maria, és el teu Senyor. Ningú mai més t’ho retraurà. És un perfum d’amor que emplena tota la casa de l’Església, com la sentor de la pedra de la unció de sant Sepulcre. És ja perfum de Pentecosta.

L’amor, les mans i el cor amoroseixen el cos santíssim de Jesús exànime. Es posat amb una reverent delicadesa dins del sepulcre i la llosa es feta rodolar. La nit cau i comença el gran silenci del dissabte sant, l’esperança s’ha esvaït del cor de tots, menys del cor de Maria. Caldrà esperar l’albada, la primera llum que desfà la nit. Serà llavors que la nova correrà, com els deixebles al sepulcre, i es propagarà increïble: Jesús ha ressuscitat! No és aquí!. L’Església s’apressarà a encendre, al cor de la nit, el foc nou i la llum nova. Jesús per la glòria de la seva resurrecció no ha sortit de la història, forma part de la nostra història, la de tots i cadascú i nosaltres som els qui vivim en Crist. Som una creació nova i cadascú de nosaltres pot dir amb Tomàs: Senyor meu, i Déu meu. ¿Com podríem negar la resurrecció si cadascú de nosaltres pot experimentar el Crist vivent dins del seu cor?

Tingueu pietat de nosaltres, Senyor...

Parenostre.

Oració final

Us demanem, Senyor,
la gràcia de progressar contínuament en aquella caritat, per la qual el vostre Fill
va estimar tant el món, que es va entregar a la mort.
Per nostre Senyor Jesucrist.

dijous, 22 de març de 2018

Programa de Setmana Santa 2018


25 de març.- Diumenge de Rams o de la Passió del Senyor:
- Missa de vigília, dissabte a les 8 del vespre.
- Missa de 10 del matí.
- Missa de 12 del migdia (Benedicció dels Rams al c. General Moragues)         
- Missa a dos quarts de 9 del vespre.

26 de març.- Dilluns Sant
A 2/4 d’11 Missa Crismal a la Catedral de Tarragona
A 2/4 de 8 del vespre Missa a la Parròquia.

27 de març.- Dimarts Sant
A les 10 del matí Missa a la Parròquia.
A les 8 del vespre CELEBRACIÓ COMUNITÀRIA DE LA PENITÈNCIA

28 de març.- Dimecres Sant
A les 10 del matí Missa a la Parròquia.
(A les 8 celebració comunitària de la Penitència a la Prioral)

29 de març.- Dijous Sant
A les 2/4 de 9 del vespre.- Missa del Sant Sopar del Senyor
A les 11 de la nit Hora Santa.
(A les 2 de matinada es tancarà la Parròquia)

30 de març.- Divendres Sant
A 2/4 de 10 del matí, Laudes.
A les 10 Via Crucis.
A les 2/4 de 6 de la tarda, Celebració de la Passió i Mort del Senyor
La col·lecta és per Terra Santa
(Després de la celebració, durant mitja hora, silenci pels fidels que vulguin pregar davant de la Creu del Senyor)

1 d’abril.- PASQUA
A les 10 de la nit del dissabte, dia 31 de març, Vetlla Pasqual
A les 10 del matí del Diumenge de Pasqua, Missa
A les 12 del migdia del Diumenge de Pasqua, Missa solemne.
 (No hi ha missa el diumenge de Pasqua al vespre)

NOTA: El Dijous Sant hi haurà servei de Confessions des de les 6 de la tarda fins a l’hora de la celebració. Un quart d’abans de cada celebració hi haurà assaig de cants.

dissabte, 10 de març de 2018

Una Paràbola alhora quaresmal i pasqual

El fill pròdig és la imatge del pecador errant (ho som tots), lluny de casa i enyoradís de la casa del Pare. Lluny de Déu vivim en la terra de la dissimilitud. Quasi tota la patrística comenta en clau cristològica la paràbola del fill pròdig. És per Jesucrist que el fill pròdig no retorna sol a casa, torna amb una multitud, entre ells també nosaltres, i quan tornem a Déu experimentem que Ell ens ha esperat sempre i que som en la casa de la qual no havíem d’haver marxat mai. Una casa que sempre hem enyorat, com el pa blanc que el Pare té a casa. El fill torna a casa amb les ferides del camí, amb els seus pecats, amb el mal que li han fet i el mal que ha fet, com horroritzat de sí mateix, però torna amb la confiança de saber-se fill. Torna descalç perquè ve de la terra dels homes que no coneixen la llibertat, ve de la terra on caminar fa mal. Ell, el fill, també coneixia el cor del Pare, altrament no hagués tornat. Darrera el fill pròdig hi ha tots els fills d’Adam que per il·limitats camins de retorn, arriben malferits i avergonyits a casa. El fill havia marxat lluny, ben lluny, per no sentir l’ombra del Pare, però no podia esborrar la imatge i semblança que li havia imprès en el cor.


La paràbola del fill que torna a casa ens ensenya el sentit quaresmal i pasqual de la vida cristiana: Quaresma marca el camí del retorn, el temps d’entrar dins de sí mateix i sense dubtar, fer-nos el propòsit: Aniré a casa del meu Pare.

Si us plau, el fill no torna a casa d’un estrany, a una casa que no el coneguin, torna a casa del seu pare, del qui l’havia engendrat (on necessàriament també hi ha una mare). D’algú que li pot retreure tot, però que mai li podrà dir: «Tu no ets el meu fill, i no et conec». Igualment, el fill sempre podrà dir una veritat que res pot alterar: «Tu ets el meu pare, jo sóc el teu fill».

La Pasqua és el retrobament. Tota la simbòlica trinitària es manifesta: les mans del Pare que abraça són les del Fill i de l’Esperit Sant. L’amor pel qual el Pare corre vers el fill perdut, l’abraça i l’estreny en el seu sí, és l’Esperit Sant. Allí se senten els batecs del cor. Com el Fill que cerca l’ovella perduda i la carrega amorosament sobre el seu sí. I aquest carregar-se sobre sí vol dir el pes de la creu.

Com serà també propi del Fill el vestit, perquè tots els qui hem estat batejats en Crist hem estat revestits de Crist i serà propi de l’Esperit Sant l’anell de l’aliança, que ha segellat una aliança nova dins dels cors, per l’amor que ens ha estat vessat (Rm 5:5).També el banquet de la festa amb la joia dels germans i de la Mare Església joiosa pels fills. On tots són convidats a participar de l’alegria dels àngels per un sol pecador que es converteixi, allà on les noranta nou ovelles s’alegren de retrobar la que faltava. Car la festa no és festa plena si no hi som tots. Tot això tindrà ressonàncies en la litúrgia de la nit de Pasqua: Oh nit realment benaurada, que uneix el cel i la terra, nit en què l’home retroba el seu Déu (Pregó Pasqual).

dimarts, 27 de febrer de 2018

RECÉS DE QUARESMA (Segona part)

EL DO DE LA PREGÀRIA


La pregària és entrar en el món de Déu, una excursió dins de l’eternitat. Un registre nou. Un idioma nou. Per pregar cal una gran humilitat i una gran sinceritat de cor. Cal pregar des de la veritat de la nostra vida. No hi ha aparences davant Déu.

La pregària és retrobar-te a la presència de Déu. És un impuls del cor, un desig. És estar davant del qui ens estima. Tot l’amor ve del Senyor i arriba a cadascú en plenitud. No hi ha distància entre Déu i nosaltres. L’amor de Déu ha estat vessat en els nostres cors per l’Esperit Sant que ens ha estat donat (Rm 5:5). És llavors que l’Esperit Sant s’uneix al nostre esperit per clamar a Déu: Pare! Font d’amor. Principi i plenitud de tot!

Tothom pot pregar, el just i el pecador. Tots estan admesos a la pregària.

Santa Teresa de Jesús és mestra de pregària. Quan parla de la voluntat i del cansament que suposar anar a buscar l’aigua al riu o fent anar els catúfols. Però arriba moment que l’aigua cau del cel. L’Esperit Sant entra en el cor de la persona. Un Esperit que ja té des del seu baptisme, però que es manifesta com do conscient. Cal demanar-ho. Una persona ha quedat il·luminada, ha estat encesa per una “centellica”.


Dóna’m el do de la pregària, Senyor. Cal demanar-ho amb insistència, incansables. Però és una pregària que hem de fer. Ningú pot forçar els dons de Déu. Ve quan el Senyor ho vol. Una persona entra en el misteri de l’amor, en un jardí, en un hort amarat d’aigua. Arriba dia en què un se sent ple de l’amor de Déu, res canvia en la seva vida, però tot és nou. Si no ve el do, cal esperar i no passa res. És un estar quiet davant del Senyor per veure si et deixen entrar. Hem oblidat tant l’acompanyament espiritual. No hi ha mestres de l’Esperit. Els esdeveniments de la vida són sempre motiu de discerniment: què és el que et demana el Senyor amb el que t’ha passat? Què és el que t’ha dit el Senyor amb aquest esdeveniment?

Quan l’Esperit Sant entra en el cor d’un creient i en pren possessió i no troba resistència llavors brolla la pregària, humil, senzilla, pobra. Són els gemecs de l’Esperit i les paraules inefables: Que sigui així, Senyor! Veniu, Senyor Jesús! Tingueu pietat de mi, Senyor Jesús! Us lloo amb tot el meu cor! Tinc alegria duins meu, perquè hi ets tu, Senyor meu! És com un estar enamorat. Ja no vols pregar, et trobes que pregues.

Quan l’Esperit Sant entra en el cor d’un creient i en pren possessió, brolla la caritat humil i et dóna sentiments de compassió. La mirada sobre la realitat i les persones canvia. Ja no és com la veus tu, sinó com ho veu el Senyor.

Quan l’Esperit Sant entra en el cor d’un creient i en pren possessió, brolla la confiança, la certesa de què tot està en mans de Déu. Això provoca una alegria nova, molt íntima.

Quan l’Esperit Sant entra dins del cor d’un creient i en pren possessió, brolla un camí nou a fer. Un camí de la vida, fet d’amor i que es complau en allò petit, fins i tot en allò amagat. És un caminar amb Jesús, sempre, cada dia. “Només tinc avui per estimar-te, Senyor” deia la petita Teresa de l’Infant Jesús. De tot en fa una ofrena joiosa, una participació en la creu del Senyor.

dimecres, 21 de febrer de 2018

RECÉS DE QUARESMA (Primera part)


El dia 17 de febrer, Mn. Rafael va predicar un recés als fidels de les Parròquies de Reus. Recollim el material emprat, tal com li varen demanar, per a l’ús de tots aquells que hi estiguin interessats.


El silenci és un do del Senyor. Un regal. Ens fa bé el silenci perquè ens permet de mirar endins i trobar el cor on conflueix la memòria, la intel·ligència i el sentiment. Habitem tant en l’exterior que ens bo entrar dins del cor, alli on som radicalment nosaltres, únics, intransferibles, persona individual i irrepetibles. Sant Agustí en les seves Confessions ens diu meravellat: "vaig passar anys i anys buscant-te a fora, oh Déu, i eres en mi, dins meu. Allí m’esperaves". O sant Ignasi d’Antioquia que escriu a les seves cartes des del vaixell que el portava al martiri: “Si poso l’orella dins del meu cor sento un riu impetuós que crida: Vine cap al Pare”. O l’apotegma dels Pares: “Vol aprendre a pregar i no aguanta el silenci”. O el matrimoni que passeja que seu en un banc del passeig de la platja: Ja ens ho hem dit tot, però ens donem la mà. Entrar en el silenci és entrar en el temple interior. Ho hem après de Jesús que li agradava de retrobar en el silenci de les nits i de les aurores la Presència del Pare o el seu sojorn en el desert. He vingut per pregar, he vingut per estar quiet davant del Senyor.

Déu és. Fem l’elogi de Déu. Ell és una cançó infinita d’amor. Un adagio que ressona sempre. Infinit. Amor gratuït, immens... com el curs de les esferes celestials: El cel parla de la glòria de Déu. Compassió pura. Amor més enllà d’allò degut i merescut. Fins i tot més enllà de la fe. (Escoltem l’adagio).

L’amor infinit s’ha compadit de nosaltres i ha vingut a l’encontre (ha estat una bogeria increïble). S’ha dibuixat en un Infant, s’ha dibuixat en un Noi, s’ha dibuixat en la claror del cel de Galilea, s’ha dibuixat i s’ha definit clarament en la seva Creu. Allí roman. Ell ens ha explicat la paràbola dels mils retorns. Una paràbola que només de començar-la ja fa tendresa. Un pare tenia dos fills... els creients durant la Quaresma s’identifiquen amb el fill pròdig ... lluny de Déu he caminat per aquesta vida i cadascú sap com és la seva vida (la meva vida ha estat així). Potser no com l’hagués volgut o somniat.


He caminat per aquesta terra, he conegut aquests fangs (totes les ferides del cor, el mal que hem fet o el mal que ens han fet, de vegades han ferit un infant). Però sempre el cristià enyora la casa del Pare, ell sap que és l’amor pur. Torna a casa, torna a Déu sempre. Amb els anys un sap que un ja no pot viure fora de l’abast de la misericòrdia de Déu. Com la petita Còrdula de la llegenda de santa Úrsula. Sap que el Pare l’espera, que no li retraurà res. Només l’abraçarà. Tindrà goig: Només perquè ha tornat. Pasqua és el temps del retrobament, de l’aliança retrobada: l’anell de fill, el vestit nou del baptisme, el calçat de l’home lliure i el banquet. En la paràbola hi som tots. El fill que marxa, l’hereu i el pare de misericòrdia. Tots aquests sentiments ens habiten al llarg de la vida.

Per altra banda hi ha un creixement espiritual. Cadascú té una història amb Déu, és una història d’amor. Cadascú té una història de salvació per explicar. Com Jesús amb la samaritana prop del pou de Jacob. Molt sovint la vida cristiana arriba a un límit com estancada. Com exhaurida. Sí, preguem, anem a missa, escoltem la predicació, un perdre el gust per a la pregària, les temptacions contra la fe: de què em serveix ser creient? Si tants han marxat. Si tot sembla que s’acabi. És un moment molt delicat, un moment en què ens podem perdre molts anys com a creients. No dic perdre la fe, sinó perdre la vivència de la fe. Ens sentim com abandonats entre el cel i la terra. Llavors a un creient se li ha d’explicar que la seva vida no és lluny de Déu, que passa per la prova de la fe, que es l’hora de mostrar que estima Déu per a ell mateix, no per sí mateix. Com en la pregària de petició: Quantes vegades hem demanat a Déu pel nostre bé i pel bé dels altres i hem tingut com a resposta el silenci! Tot i així el Senyor escolta les pregàries quan ell vol. Ha d’esperar allí, en silenci. Ha d’aprendre a estar quiet davant del Senyor i el Senyor ve a ell i l’estima i li diu: Jo sé de la teva vida, sé del que has volgut estimar, ets preciós als meus ulls i et dono la vida. Sempre he estat en tu, t’he fet signes de la meva presència i tu no te n’adonaves. Jo he viscut tot el que has viscut en mi.

ARA ENS POSEM DAVANT DEL SENYOR

Tanca els ulls, mira endins i mira el Sagrament. Sense res. Com si estiguessis sol en l’univers. Escolta el batec del cor. Digués al Senyor: Sóc aquí, Senyor. Sóc un cristià. Porto el teu nom. Tu em coneixes més que no pas jo a mi mateix. Sóc el teu deixeble/a. Mirar aquell que ens mira. Demana la gràcia de l’Esperit Sant. Has de sentir la mirada de Jesús sobre la teva vida. Com et mira el Senyor?

Fes memòria de la teva vida, de la teva infància, dels teus jocs, de les teves rialles. Pensa en els teus pares. Pensa en l’alegria del dia que vas néixer i el dia que et van batejar i fes memòria a la seva presència dels teus amors. Quins han estat els moments més joiosos de la teva vida? També els moments més tristos? Què és el que et fa patir, què enyores més? Qui t’ha fet mal a la vida? Què et costa de perdonar? Quines ferides portes dins del teu cor?

Fes ofrena de la teva vida al Senyor, fes-li aquest regal. Així ha estat la meva vida davant teu. Et regalo les meves llàgrimes i les meves rialles. Et confio el meu passat, el meu present i el meu futur i tots els qui estimo. T’ho dono tot. No em retreus res. Només vull la teva abraçada, Jesús meu. Et confio els qui estimo ja siguin al cel o a la terra. Què és el que em demanes, Jesús meu?

Guarda aquestes preguntes, a casa, anota els sentiments de la teva pregària.

(.../...)

diumenge, 18 de febrer de 2018

Seguint el Mestre.- Diumenge I de Quaresma (Cicle B)

Lectura de l'evangeli segons sant Marc
Mc 1,12-15
Era temptat per Satanàs i l'alimentaven els àngels

En aquell temps, l'Esperit empenyé Jesús cap al desert, on passà quaranta dies temptat per Satanàs. Vivia entre els animals feréstecs i l'alimentaven els àngels.
Després d'haver estat empresonat Joan, Jesús es presentà a Galilea predicant la bona nova de Déu; deia: «Ha arribat l'hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova».


Comentari

Com la trompeta que aixecava el campament d’Israel vers la terra promesa, el primer diumenge de Quaresma marca l’inici del camí espiritual de l’Església vers la Pasqua. És un camí que pertany a tots. Tots hem de fer el camí de la Quaresma. Els cristians anem de Pasqua en Pasqua fins a la Pasqua definitiva.

Des de fa molts segles el Primer diumenge de Quaresma es proclama l’Evangeli de les temptacions de Crist (aquest any segons Marc). Això ens indica a tots que el cristià, en el seu camí de fe, coneixerà la temptació.

La primera temptació és deixar de creure. O, encara pitjor, creure i viure com si no creguéssim. Des del lloc existencial on som, tornem al camí de Crist, per on Ell ha passat al davant amb la seva Creu, com quan fem servir un GPS si ens equivoquem de camí. Aquest no ens fa tornar al punt de partida sinó que, des del lloc on som, ens indica la ruta per on hem d’arribar. 

Al desert, com a símbol de l’àmbit on hem de viure la fe, hi ha animals feréstecs (les forces que ens volen fer apartar del bé), però també hi ha àngels (les persones que ens ajuden en el camí de la fe, amb la seva pregària i el seu testimoni).

Per tots ha arribat l’hora de la gràcia. Déu és infinit, però la nostra vida és finita i només tenim aquesta vida per donar fruit per a Ell.

Curiositat: Per què el Dimecres de Cendra?

Antigament la Quaresma començava el Primer diumenge. Pels antics cristians el diumenge no era mai un dia penitencial i, amb bona voluntat, van afegir quatre dies per completar el nombre sagrat de quaranta de l’austeritat de la Quaresma i en record dels quaranta dies que Crist va dejunar en el desert.

Gaudim de la música en aquesta combinació tan poc comú i amb un resultat tan espectacular com és l'orgue i la gralla.


dimarts, 13 de febrer de 2018

DIMECRES DE CENDRA



A la nostra Parròquia:
MISSA IMPOSICIÓ DE LA CENDRA 12 del migdia.

A la Prioral:

Celebració comunitària a les 8 del vespre.

Us recordem que avui és dia d'abstinència i dejuni

diumenge, 11 de febrer de 2018

Seguint el Mestre.- Diumenge VI (Cicle B)

S’acostà al leprós i el tocà.


Avui dues jornades eclesials coincideixen, la campanya contra la fam en el món, proposada per la ONG Catòlica Mans Unides i la jornada del Dia del Malalt, en ocasió de la festa de la Mare de Déu de Lourdes. Totes dues tenen en comú el dolor i el sofriment. El sofriment d’una gran part de la humanitat que viu en el desenvolupament, en condicions inhumanes i que apel·la a un ordre de la distribució de la riquesa i dels recursos del planeta d’una manera més justa.


El capital no té entranyes i en pro de la capitalització no hi ha humanitat. Allò important i decisiu és fer diners i més diners. Vet aquí els grans lobbys de l'economia mundial que, sense sentiments, ho sacrifiquen tot en bé dels seus interessos (Pensem en el comerç d’armes, de droga, de la industria farmacèutica).

També avui és el Dia del Malalt que és un cridar l’atenció sobre el món del dolor. Quan algú està malalt greu ho està tota la família i el malalt necessita, a part de l’atenció sanitària, tota l’atenció d’humanitat, un estar al costat d’ell, per animar-lo, per treure-li la tristesa, de saber-se estimat (algú ha pensat en mi i m’ha visitat). Tot això, naturalment no ha de ser aliè a la comunitat cristiana. De què li ve a la comunitat cristiana la seva preocupació pel dolor? Doncs, ben clar, li ve del mateix Senyor.


Per la comunitat eclesial no és arbitrari la qüestió del sofriment en el món. Ho ha de fer, altrament renuncia a la seva identitat. Una Església indiferent al dolor del món, no és ja l’Església de Jesucrist. Aquesta preocupació pel dolor del món ha definit grans models de santedat en la història de l’Església. Li ve del mateix Jesús i amb raó hem escoltat de manera providencialment escaient l’Evangeli d’avui. El Senyor no guarí de lluny el leprós, sinó que -tot i que transgredia la llei- s’hi acostà.

Ens hem d’acostar al món real del dolor amb accions concretes. Altrament aquests grans principis cristians queden sempre teòrics, en l’ordre dels grans principis. Per això és important avui de col·laborar, en la mesura de les possibilitats i deixant que la consciència fixi la generositat, en la col·lecta de Mans Unides, com també és important que la preocupació pels malalts i ancians es concreti en les gestos de tendresa, ja sigui visites, un simple toc de telèfon o de whatsapp vers les persones, ancianes o malaltes i envers les seves famílies. El Papa, citant una frase de l’evangeli, ha escrit la carta quaresmal a l’Església i ens alerta que la maldat serà tant gran a la terra que es refredarà la caritat de la majoria. No deixem que la caritat, l’amor, es refredi en la societat. Si fos així perdríem en humanitat. 

Meditem-ho escoltant el Largo de Handel: Ombra mai fu, que té tantes ressonàncies interiors.


dissabte, 27 de gener de 2018

El nostre estimat Saltiri

SALM 1

Feliç l'home que no es guia pels consells*
dels injustos,
ni va pels camins dels pecadors,
ni s'asseu al ròdol burleta dels descreguts.
Estima de cor la llei del Senyor,*
la repassa meditant-la nit i dia.
Serà com un arbre arrelat vora l'aigua,*
dóna fruit quan n'és el temps,
i mai no es marceix el seu fullatge;
duu a bon terme tot allò que emprèn.
No serà així la sort dels injustos,*
seran com la palla escampada pel vent.
Els culpables no resistiran al judici,*
cauran els pecadors a l'aplec dels justos.
El Senyor vetlla els camins dels justos,*
I els dels culpables acaben malament.

El Salm 1, Beatus vir, és el pròleg de tot el llibre dels salms. Ja que en la bíblia hebrea no hi ha títol, cal considerar-lo tot ell títol de tots els salms. Sant Jeroni afirma que és el «Pròleg de l’Esperit Sant a tot el saltiri». 

Les venerables paraules del Salm primer obren el salteri. Fa goig i estremiment pensar quants creients i cercadors de Déu han trobat llum en les paraules del primer salm. Es el Salm amb el qual a comencem una i altra vegada la lectura del saltiri i sempre és un goig retrobar-lo. Ja que el Salm primer marca un camí de benaurança obert per tots nosaltres. Són paraules que omplen de reverència interior quan consideres que totes les paraules dels salms són paraules que el Senyor mateix ens ha volgut donar, perquè esdevinguessin per a nosaltres paraules pregades. Totes les paraules dels salms són per a dir amb els llavis i el cor davant del Senyor, en el temple interior de la seva Presència. Totes les pregàries del saltiri són del Senyor Jesús, per aquesta raó són paraules nostres. Per l’encarnació formen part del Logos.

Feliç l'home. El Senyor proclama la benaurança dels enamorats de la Paraula del Senyor; és la benaurança dels qui estimem a Jesucrist. El verset: Estima de cor la llei del Senyor, la repassa meditant-la nit i dia, indica com una mena de constant murmuratio de la Paraula de Déu, l’orant porta sempre al cor i als llavis la Llei de Déu. De fet, tot Israel és el poble de la memòria, el que recorda una i altra vegada les paraules i els esdeveniments de la història salvífica, una història d’aliança. La salmòdia cristiana és continua, inacabada, sempre torna a començar. És incansable l’Església en la pregària dels salms. Quan ja els ha dit tots els torna a començar, és una repetició d’amor.

Una benaurança que és una promesa de fecunditat, ja que el just dóna fruits, talment un arbre arrelat vora el corrent de l’aigua. La sort dels injustos serà com la palla escampada pel vent, que el Messies garbellarà, segons la predicació del Baptista (Mt 3:12).

Serà com un arbre arrelat vora l'aigua. Els enigmes dels salms són revelats en el Nou Testament: el just enamorat de la Llei és el mateix Senyor i l’arbre, arrelat a les aigües de l’amor que venen del Sant Esperit, és la seva santa Creu (v.1:3). Com canta la primera antífona de tot el saltiri: L’arbre de la vida s’ha manifestat en la Creu de Nostre Senyor. Sota aquest arbre volem resar tot el saltiri, perquè a l’ombra d’aquest arbre trobem consol i alegria. És la creu gloriosa del Senyor, de la qual els cristians ens nodrim i per la qual ens delim, les seves arrels ens fan créixer. La cima d’aquest arbre toca el cel, centre del misteri de l’univers, epifania de la Santa Trinitat, arbre de la vida eterna. Sota aquest arbre brollen totes les fonts de la pregària, del desig del Déu viu: Adorem Senyor la vostra creu, lloem i glorifiquem la vostra resurrecció, per aquest arbre ha vingut el goig a tot el món. També recorda les estrofes d’Aureli Prudenci: Nullum uret aestus frondibus  arboris huius, luna nec in nocte neque meridie. Tu planctata micas secus, est ubi cursus aquarum spargis ornatas flore recente comas. (Sota les fulles d’aquest arbre, no hi ha foc que cremi, ni lluna de nit ni sol de dia. Plantat vora la corrent de les aigües, resplandeixes, t’engalanes i floreixen les flors novelles que t’adornen). Es bonic que el salteri comenci amb aquest Salm. 

divendres, 26 de gener de 2018

Junts estem millor, separats estem pitjor.

Els cristians tenim més en comú allò que ens uneix i allò que ens divideix. Explicaré breument el que tenim en comú: la fe dels primers concilis i el Credo dels primers concilis: Tots creiem que Déu és Creador i que Jesús és el Fill de Déu, nascut per obra de l’Esperit Sant de Maria verge. Creiem també que l’Esperit Sant és Déu i que procedeix del Pare (Els orientals diuen pel Fill i els occidentals i del Fill). Tots resem l’oració del Senyor, el Parenostre, també tots tenim el mateix baptisme. Tots tenim el manament d’estimar-nos els uns als altres. 


En les diferències hi ha gestualitat: les Esglésies ortodoxes mantenen la successió apostòlica i la seva Eucaristia és vàlida. Els luterans i calvinistes van abandonar el ministeri sacerdotal i la seva Eucaristia no és vàlida des del punt de vista del magisteri catòlic. Però també cal lloar l’obra dels pastors que han predicat la Paraula de Déu i la prediquen amb amor: el seu culte és al voltant de la Bíblia que estimen i coneixen molt. Els anglicans tenen una història molt peculiar i s’observa retorn al catolicisme romà des dels inicis del segle XX com si s’adonessin de les contradiccions eclesials que porten. 

L’Església catòlica és l’Església Mare, la que no s’ha separat de ningú, la que viu en la consciència de què ve de Pentecostès. La unitat de l’Església és en la història, no en el cor de Déu. En el seu cor tots ja estem units, ja que ell ens estima a tots. També us diré una cosa confidencialment: tots enyoren i estimen el ministeri de Pere! El Papa i la seva significació teològica no els és indiferent! Per exemple, el Patriarca de Contsantinoble (Ankara) no tant sols és germà, sinó amic del Papa Francesc. S’admiren l’un a l’altre.

Hem d’admirar la bellesa de totes les Esglésies. La bellesa de la fe de les Esglésies ortodoxes que s’expressa en la litúrgia, en la iconografia, en el cant. Esglésies veritablement santes que han conegut la persecució i el martiri i han estat fidels en la fe. Aquesta persecució, veritable genocidi, ha arribat fins a la devastació de les esglésies de Síria i és patida en molts països islàmics, recordem els atemptats a les esglésies d'El Caire.



Hem d’admirar la fidelitat dels cristians evangèlics que pateixen la secularitat d’Europa i el buit de Déu en la societat i són fidels en la lectura de la Bíblia i creuen que Crist és el Redemptor.

Hem d’admirar la bellesa de l’Església anglicana que estima el Senyor, és una Església molt missionera, no tant a Anglaterra, sinó als països de l’antic imperi britànic (on havien portat l’Evangeli). Em refereixo a l’Àfrica, a l’Àsia i a Oceania.

El Papa Francesc ha demanat que els cristians es trobin en la pregària i en el compromís per l’evangelització i per la causa de la justícia. Es un camí que es fa pas a pas, gest a gest. Un camí que el Senyor beneeixi i que portarà un dia a la unitat plena. Unitat que no vol dir uniformitat, sinó en la diversitat.

Transcric un fragment del papa Francesc sobre la qüestió ecumènica (no disposem de la versió catalana).

Es un dolor pero hay divisiones, existen cristianos divididos, estamos divididos entre nosotros. Pero todos tenemos algo en común: todos creemos en Jesucristo, el Señor. Todos creemos en el Padre, en el Hijo y en el Espíritu Santo, y todos caminamos juntos, estamos en camino. ¡Ayudémonos unos a otros! Pero tú la piensas así, tú la piensas así... En todas las comunidades hay buenos teólogos, que ellos discutan, que ellos busquen la verdad teológica porque es un deber, pero nosotros caminemos juntos, orando unos por otros y haciendo obras de caridad. Y así hagamos la comunión en camino. Esto se llama ecumenismo espiritual: caminar el camino de la vida todos juntos en nuestra fe, en Jesucristo el Señor. Se dice que no se puede hablar de cosas personales, pero no resisto la tentación. Estamos hablando de comunión... comunión entre nosotros. Y hoy estoy muy agradecido al Señor porque hoy son 70 años desde que hice la Primera Comunión. Pero hacer la primera comunión todos debemos saber que significa entrar en comunión con los demás, en comunión con los hermanos de nuestra Iglesia, pero también en comunión con todos los que pertenecen a comunidades diversas pero creen en Jesús. Agradezcamos al Señor por nuestro Bautismo, agradezcamos al Señor por nuestra comunión, y para que esta comunión termine siendo de todos, juntos.
(https://w2.vatican.va/content/francesco/es/audiences/2014/documents/papa-francesco_20141008_udienza-generale.html)


dimecres, 24 de gener de 2018

Ajuda a l'Església necessitada

Dos vídeos que m'han fet plorar

Mirem amb devoció aquests reportatges. Són els cristians que, després de la desolació de la guerra, retornen a casa, a les ciutats de la plana de Mossul. Els vídeos estan editats per la ACN (Ajuda a l’Església necessitada). Aquesta organització és una institució de solidaritat de les més maques de l’Església Catòlica i canalitza ajuts i pregàries per les esglésies que necessiten suport, ara de manera urgent, la cristiandat devastada a Síria i a l’Irak. No hi ha res que entristeixi més que imatges de la Mare de Déu colpides i destrossades. 


Els cristians d’arreu on són tenen l’Esperit Sant i la força de la resurrecció de Jesucrist. Això és un principi d’esperança, d’un tornar a començar sempre. Les generacions se succeeixen, però els qui han passat no queden en l’oblit, queden en Déu, etern present. Allí queden consignats, Els retrobarem en el gran aplec. I ells, els pobres, els foragitats i els perseguits, executaran la sentència que està escrita quan el Senyor torni amb els seus sants. 

Que la Mare de Déu protegeixi la fe dels cristians, germans nostres, que han conegut els horrors de la guerra i de la persecució. Que ella guardi la seva fe i la seva esperança.